dilluns, 31 d’octubre del 2011

UNA CONVERSA POSSIBLE

A) Som la llavor de l’univers.
B) Si soc la llavor, soc una llavor podrida.
A) Per què penses aixó?
B) Perquè està ple de patiment.
A) El patiment i el plaer estan a la ment, no a l’univers. El mon és el que tu facis d’ell però vigila, els desitjos engendren més desitjos. En realitat és la satisfacció dels desitjos el que genera la misèria existencial. A més desitjos, més objectius, a més objectius, més possibilitats de frustració.
B) Pot ser, però tenim necessitats a satisfer!
A) El que realment necessitis vindrà a tu, però realment molt poques persones assoleixen aquest grau de manca de passió, d’anulació del consum i els desitjos, el grau màxim de llibertat total.
B) Jo no vull no tenir necessitats, necessito fites tangibles i un motiu per seguir respirant.
A) Potser ara no ho entens, però ho entendràs. No et creïs necessitats ja que vindran acompanyades per la frustració. Oblida tot i espera sempre el demà des de la buidor. Només així trobaràs l’autèntic benestar
B) No vull oblidar! Vull recordar... perquè també el passat forma part de la meva vida. Amb els seus èxits i les seves derrotes. Amb les fites assolides i la tristor de les derrotes.
A) Les aigües de la vida cauen impetuoses sobre els rocs dels desitjos i els temors que els acompanyen. L’anhel per recordar el passat és el destructor del futur.
B) Com puc combatre el desig més vital? No hi ha res més fort ni colpidor a la vida que el desig!
A) Amb l’assoliment d’una vida plana. Sense necessitats, sense èxits. Només la no existència dels èxits, aniquila l’aparició de les derrotes
B) Ho sento. Vull viure, vull jugar, vull arriscar, vull poder perdre.
A) Pensa que pots penedir-te
B) Una cosa tinc clara: Amb la òptica del temps, sempre m’he penedit més dels desitjos no satisfets tenint-los a la ma, que dels actes autèntics, que he decidit acomplir, tot i ser errors.
A) No diguis que no et vaig avisar...
B) No t’ho diré... viuré
A) No viuràs... patiràs
I jo em pregunto, A o B?
Paraula de galè

dimarts, 25 d’octubre del 2011

COMUNICACIÓN 2.0 versus COMUNICACIÓN 666

Hemos entrado en una nueva dimensión de la comunicación.
No por el medio en que se produce: La escritura, si no por la transcendencia del entorno en que se propaga: Las redes sociales.
Facebook, Twitter, Instagram, Flikr, y tantas otras se han convertido en algo más que entornos de intercambio de experiencias e imágenes, como lo eran en sus orígenes cuando unos alumnos de Campus se intercambiaban fotografías de la última movida del “Saturday night fever”.
Whatsapp, Messenger, BB, etc... Se han convertido en foros de conocimiento, y mucho más allá, del conocimiento más íntimo que uno pueda atesorar.
Atrás quedó aquella imagen de quien, para conocer a otra persona con la que coincidía en el autobús, debía estudiar sus costumbres horarias días y días con el afán de intercambiar unas palabras furtivas simulando casualidad, al intentar día sí, día también... coincidir en asientos contiguos.
Hoy todo eso se ha substituido con un nombre y una búsqueda. Un click, y el acceso a la más sutil intimidad con pensamientos, afinidades, gustos, fotografías, direcciones, aficiones y... teléfonos.
En este contexto, los marketers somos bien conscientes que dominar el lenguaje escrito es tanto como conocer el secreto de Excalibur.
En el proceso de comunicación entre personas, “lo que se dice” significa únicamente el 10% del mensaje, el 90% restante es transferido por el timbre, la voz, el vestuario, la mirada, la sonrisa, la gestualización, la timidez, sudoración, titubeo, etc...
Es atroz, lo sé, pero no existiendo el paralenguaje, y contando solamente con “lo que se escribe”, dominar en redes sociales ese único elemento de comunicación te permite dominar el 100% del mensaje y su contenido,  y probablemente del éxito.
Un proceso inteligente de seducción escrita sería la búsqueda del contraste (eso rebela a la otra persona), la reciprocidad (tras el pique, se busca la coincidencia), la coherencia (buscando asentar la sensación sobre uno), la adaptación empática (ganando su confianza) y acabar con la singularidad (dar la sensación a la otra persona que ha dado con alguien realmente excepcional).
Peligro, mucho peligro...
Desconfíen de todo y de todos, que envueltos de palabras, se pueden ver un día... envueltos de problemas.
Palabra de galeno.

Nota: Y luego existe lo que se viene a denominar “Química”, y de eso un servidor no sabe nada. Pura magia y empatía que te pilla sí o sí, y aún sabiéndolo, te llevará a mil problemas con tu total aprobación y cara de bobo.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

EL PAN BIMBO, MEJOR CON NOCILLA, SR. PUNSET.

Amigo Punset, vaya por delante mi más absoluto respeto, pero… Tú no, por favor...
En la ascensión comercial de un producto, lo más difícil y probablemente lo más caro de alcanzar y que necesitará de mayores inversiones, es el valor de apreciación y percepción de la marca que lo ampara.
Traducido a personas y/o personajes, la notoriedad, la fama, la admiración o incluso el misticismo relacionado con un profesional se forjará a partir de hechos y logros. Muchos hechos y no menos logros.
He intentado encontrar algún motivo irrefutable e indiscutible del tipo “donación a ONG u otros fines sociales, para entender por qué te has vendido y vencido a una burda publicidad y has asumido poner en peligro tu erudita identidad y tu ilustrada imagen profesional, en un spot de talante zafio-doméstico.
No he encontrado nada que explique semejante torpeza, admirado profesor..
¿Le debías algún favor a Andreas Rohmund, Marketing director de bread&cake en Bimbo? No lo creo.
¿Alguna apuesta perdida con un amigo? Tampoco tiene pinta, ¿verdad?
Simplemente, en la multinacional panadera te han metido un gol como la copa de un pino a cambio de un puñado de euros. (tan grande como ustedes quieran, que por muy grande que sean, nunca compensarán tal desfachatez mediática).
Punset, habías conseguido lo que muy pocos en esta, nuestra sociedad: Ser puro.
Tienes además el respeto y la admiración unánime de tus coetáneos, especialmente arduo siendo catalán (que de por sí, levanta ampollas entre iletrados y necios que no son pocos). A todo ello, añadamos que la envidia se encarniza con todo aquel que pilla desprevenido, más si cabe cuando resultas brillante, y ese es el caso y ese es tu caso.
La percepción y el reconocimiento social es aquello que habla por tí, sin tan siquiera estar presente.
¿Ha quedado la percepción sobre ti, indemne después de magnificar y promocionar el pan de molde industrial? Mmmmm, me temo que no…
Tu prestigio, amigo Punset, no es un valor inmóvil e inalterable.
Tu imagen...La de todos, es un inestable soporte comunicacional del verdadero valor diferencial intrínseco a cuanto representamos por nuestra obra, que en tu caso a sido más que dilatada.
La imagen que queremos que el entorno tenga de nosotros se va construyendo en el tiempo, como consecuencia de la suma de muchas percepciones que hay que controlar, y con las rebanaditas de la marca del osito, amigo mío, pones en duda mucho. Demasiado.
Si a todo ello añadimos la cabronada de diálogo que te hacen lidiar, con una jovenzuela preguntándote a ti, septuagenario y respetado profesor: “Sr. Punset... ¿Y no se pone duro?”
Apaga y vámonos…
Palabra de galeno.

dijous, 13 d’octubre del 2011

TV3. L'ANORÈXIA MATA.


La directora de TV3, va enviar una missiva massiva.
Va posar el dit a la nafra.
Va parlar clar, i català... és clar.
I es va quedar alleugerida per exercir un dret tan important com complicat a vegades, el de la llibertat d’expressió.
Com a integrant d’aquesta casa, em vaig sentir ben emparat i defensat.
Com a ciutadà de Catalunya, ben representat però preocupat.
Com a professional del màrqueting, coincident i orgullós.
No és habitual, des d’un càrrec de tal magnitud, un exercici tal de franquesa professional i vital, i és que el director (directora en aquest cas) de l’altaveu comunicatiu més important del país, neda normalment entre la complicitat i confiança tancada vers el seu equip més proper, la necessària prudència vers les més diverses sensibilitats polítiques, i els fonamentals resultats qualitatius i quantitatius de la seva gestió.
Com a marqueter, que és en definitiva el que interessa en aquest espai (també de llibertat), m’ha permés respirar tranquil i m’ha aclarit que, professionalment, remem exactament en la mateixa direcció.
Els “nobiliaris” grups privats que ens amenacen (Mònica, aquí et quedes coixa realitzant una denúncia tan directa com –en tu- sorprenentment incompleta) treballen corporativa i eficaçment intentant esgarrapar part del pastís de consum, finançament i notorietat que els mitjans de la CCMA hem assolit després de 30 anys treballant amb excel•lència i il•lusió.
Res al.legal o il•legal, senyors de la Diagonal, però fa bé la directora denunciant que ho pretenen fer fora del terreny de joc, sense mirar als ulls del rival, sense suar la samarreta de la competitivitat i l’esforç i posant en perill el model, no tan sols dels mitjans públics, sinó de la nostra cultura i , en definitiva del nostre propi país.
L’ existència de la publicitat, i per tant del model de finançament mixt que gaudim, no pot ni ha de ser negociable.
Si el Sr. Conde (o altres) volen part d’aquesta publicitat, que se la currin!
La publicitat és una font de finançament indispensable, però també és part inseparable dels continguts audiovisuals del nostres mitjans. Part de la nostra sensibilitat com a poble. Part del nostre talent creatiu. Part del nostre llenguatge transversal. Part de la nostra qualitat d’antena. I, finalment, part de la tasca cultural que realitzem acostant el mercat publicitari i de consum a un país i en la seva llengua.
La Mònica ha fet bé? Ha estat massa impulsiva? Ha escollit un camí massa recte?
Un pobre professional com jo, que prou feina té per que atorguin a un màrqueting professionalitzat el paper que ha de tenir, prou merder té amb el seu dia a dia...
Que jutgin els demés.
Però una cosa és ben clara: Cedir a aquesta pressió mirant a una altra banda és tant com acceptar un aprimament convuls i traumàtic de la nostra qualitat, de la nostra personalitat, de la nostra identitat i de la nostra cultura.
Un aprimament que ens duria de forma directa i indiscutible vers un estat d’anorèxia, i tothom sap que en molts casos, masses, l’anorèxia acaba en una mort lenta.
Sigui com sigui, passi el que passi... Gràcies Mònica!
Avui, més que mai... Paraula de galè.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Comiendo perdices con método


Que tengas un producto bien concebido y posicionado, incluso líder en su segmento, no garantiza ni mucho menos la consecución de objetivos comerciales y los pingües beneficios de explotación que se te deberían suponer.
Mirando a mi alrededor en este maltrecho mercado castigado por una plaga financiera derivada de los peores instintos especulativos de sus responsables y una gestión lastimosa del imperial gobierno de tierras de Castilla, los directores comerciales de aquí y de allá viven bajo la asfixia de la presión, de la desorientación interna de la prisa y el ahogo que supone la desidia, y de la constante evasiva del comprador potencial.
En demasiados casos, se realizan sesiones comerciales maratonianas que concluyen con un: Vamos de mal en peor, somos líderes, tenemos el mejor producto, y no levantamos cabeza. Señores: ¡Hagan el favor de una vez de salir y vender...! (y no se les ocurra volver de vacío, holgazanes)
Me viene entonces la imagen, de decenas de cazadores fusil al hombro... a la caza de perdices (por aquello de que hacen felices)
Y los imagino, solo salir, dando disparos al aire a diestro y siniestro como las beodas huestes de Pancho Villa, sin una triste estrategia, sin ruta marcada alguna, y vestidos de “faralaes”... que nadie les dijo que era preferible vestir mimetizado para no ahuyentar al mercado, quiero decir... a las aves...
Y aquí aparece el chalao del marketing que se pregunta:
¿Que comen las perdices? ¿En que hábitat es más común encontrarlas? ¿A que hora suelen almorzar? ¿Como concentrarlas en un punto?
Y propone: ¿Que tal si preparamos el terreno a los vendedores? quiero decir... cazadores...
¿Que tal si abrimos un claro en pleno maizal, lo cubrimos de una alfombra de fresco grano y esperamos el atardecer agazapados a que lleguen cientos de cuentas? Quiero decir... perdices...
Una vez concentradas y amansadas ante tal atracón... ¡Pim, pam, pum y al zurrón!
¿Tiene culpa el vendedor de la torpeza y la prisa de sus superiores, de las angustias de sus accionistas, de las precariedades de sus compañías, y por ende, de sus mercados?
Probablemente, no.
Ofrezcámosles entonces más armas que una simple y tal vez, anticuada escopeta.
Dotémosles de técnica en vez de prisas, de estrategia comercial en vez de presión, y de una notoriedad de marca adecuada que les permita ser percibidos como una solución, no como un recaudador.
A todo lo descrito se le llama “Marketing comercial”, aunque a alguno le pueda sorprender.
Y no olvidemos que para ser felices, al final, es necesario comer contratos. Quiero decir...Perdices…
Palabra de galeno.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

VES PER ON... QUI MÉS MANA, ETS TU!


Qui més mana en una empresa sol ser el director d’aquesta. El segon que més mana? El sotsdirector… i el tercer: Ves a saber…

Traduït a l’empresa que avui m’acull, em venen uns noms immediatament al cap: El de la directora, el del seu cap de no sé què, el de la responsable de no sé “quantus”…
I deu ser cert que ells son els que manen ja que algunes persones centren tot el seu esforç en que estigui contents oferint-los amb molta professionalitat i entrega tot alló que creuen que els pot agradar, satisfer i complaure.
Doncs… no sé jo si anem bé del tot!
Vaig més lluny, com a humil aprenent d’especialista en la meva maltractada matèria, diria que l’estem cagant…
Que ningú pensi que li vull cap mal a la meva directora (de fet, ella particularment, s’està deixant la pell i em sembla una persona bestialment forta i competent), però algú li hauria d’explicar que hi ha algú que mana per sobre de tot i tothom: Sa majestat el Client.
Si aixó és així, i ho és… Vol dir que després del client ja mana ella? Ho sento però tampoc: Son els professionals i treballadors de la casa.
Ara sí? Ara li toca?
Haurà d’esperar… És el torn dels nostres socis proveïdors.
Quin embolic oi?
Resulta que qui més mana és el client, després vindria el treballador, més tard el proveïdor…
Doncs quan manen, els que manen?
Tranquils, de fet és bastant senzill: El que garanteix la perdurabilitat i competitivitat, no de la meva empresa, si no la de qualsevol, és la satisfacció dels clients i professionals que la fan possible dia a dia i cada dia, i no pas la satisfacció dels directius més rellevants (tot i que diria, que veient l’actitud dels “palmeros” habituals en totes les empreses, aixó no ho han aprés, veritat?).
El resum és simple… La cosa la teníem mal entesa, i el que és pitjor:
La tenim muntada torta. Perillosament torta…
Paraula de galè.