Van deixar la vida tal dia com avui, un 8 de març, i extingint el batec dels seus cors entre les flames van dignificar-nos també a nosaltres, els homes.
Avui, no és només un dia de reivindicació feminista, avui hauria de ser un clam humà, i ho hauria de ser per dos motius:
PER JUSTíCIA: La dona, històricament menyspreada, no ha assolit ni de lluny l'equiparació de drets que li pertoquen, i és bo, saludable i just que ens aturem, tots, no només elles, a fer quelcom que resulta poc freqüent: Reflexionar.
Fem que la reflexió es transformi en resposta massiva i sorollosa, i aconseguim que aniquili una realitat tan incòmoda com certa: L’horror del masclisme
PER RESPECTE: Avui es commemora l’assassinat, el 8 de març de 1.908, de 129 treballadores, cosidores industrials, cremades vives al seu taller a Nova York arran de les primeres vagues laborals femenines reclamant un tracte simplement més humà.
No oblidem, no seria bo fer-ho, però obrim de bat a bat les finestres d’aquest 8 de març per anar buidant de ignomínia el passat i omplir de dignitat el futur.
Ahir llegia un tweet tant reaccionari com desgraciat d’una pobra dona que resava: “Huelga? Ninguna feminista peluda tiene que decirme cómo pensar, qué hacer, ni cómo vivir”
I jo li respondria que pot ”pensar, hacer y vivir como quiera”, però que no oblidi que pot fer-ho gràcies a altres dones molt més compromeses i engatjades que ella; dones que ahir van posar la seva lluita i la seva vida al servei de la seva desagraïda llibertat.
Eren treballadores, eren precioses, eren dones...
Feliç dia noies, però sobretot... Feliç futur.
Lluis Carrasco