Tot just arribo del Santiago Bernabéu i no acabo de reaccionar davant la experiència viscuda. Per primer cop he percebut un terreny proper i quotidià, on el màrqueting i les tècniques de seducció ben poca cosa poden aconseguir. L'Àlex Marquina em demana un post explicatiu. Va per a tu! (i per a tots vostès)
Esquizofrènia
Al llarg de la meva vida culé, he viscut molts Barça-Madrid o Madrid-Barça, però era la primera vegada que no ho feia en el Nou Camp o en un terreny neutral de final de copa de rei, sinó que ho feia life, des del santuari blanc, aixuplugat a pit descobert entre els seus seguidors i en un partit de lliga.
Per què entenguin l’experiència en tota la seva dimensió, la meva localitat no era en un fons radical de l’estadi amb entrades baratetes i on esperes trobar persones d’un nivell social i cultural no massa cultivat i amb reduïdes possibilitats de formació a la seva vida, ben al contrari, parlem d’entrades a 275€ cadascuna, i en una zona del camp, la Tribuna, on es pot buscar i trobar el “Who’s who” de la “Villa y corte”.
Agressivitat.
Jo, que sóc més xulo que el 8 que llueix l’Iniesta a la samarreta, no vaig voler, per principis i per certa irresponsabilitat que sempre m’ha perseguit, amagar el meu barcelonisme lluïnt una bufanda blaugrana. El resultat de la meva gosadia va provocar que encletxinats i engominats cavallers, de llustrades sabates i impecables vestits, m’increpessin constantment i sempre sota un mateix argument: Que alló era camp sagrat, i donant per suposat que jo era català em convidaven a treure’m el tros de llana que m’escalfava la gola sota l’amenaça de ferma-la tragar al crit de “Catalán de mierda” .
Intransigència.
A diferència dels catalans, que acceptem (vés quin remei...) que cadascú se senti com li doni la “realíssima” gana (mai millor dit, oi?) ja sigui espanyol, finés, portuguès o macedoni, els elegants seguidors de la tribuna madridista, no accepten que puguis ser diferent o no sentir-te com ells. No toleren que et defineixis com a català i els ofèn el sòl fet de que ho defensis educadament. “Aunque te joda, eres español y lo seguirás siendo” solia ser la conclusió dels seus intransigents cervells.
Frustració.
Ja se sap que parlem d’un joc o uns guanyen i els altres perden, i darrerament (ben és cert) sempre guanyen els mateixos o el que és el mateix: Sempre perden ells.
Si els analitzes en el seu hàbitat, te n’adones que curiosament no son els Abidal i els Messi els que que els pertorben. La esquizofrènia i la més malaltissa hipocresia arriba al seu estat més àlgid quan s’acosta a la banda qualsevol dels jugadors que ells mateixos tracten de ídols i herois espanyols si vesteixen la “zamarra nacional”, però son tractats de traïdors, gossos o escòria, si la samarreta vermella va combinada amb franges blaves i el sagrat escut del Barça.
Sobre la gespa, Valdés, Busquets, Xavi, Piqué , Puyol, Cesc, etc... van acaparar tots i cadascun dels insults que puguin vostès imaginar, i el preferit era cridar-los com per ofendre’ls: “Español, que eres español !!!”
Quin paper pot jugar aquí i en aquest terreny el màrqueting? Mal que em pesi cap. Les ments tancades no senten, les orelles closes no escolten, els cors malalts no bateguen.
Paraula de galè