OBRIM D'UNA PUTA VEGADA!

Ahir es va presentar la nova campanya demanant l'obertura urgent de portes a refugiats d'extrema necessitat.
Des d'un punt de vista creatiu, cap novetat. Cap ni una. Van desfilant personatges més o menys populars amb un mateix missatge: "Vull que vinguin", amb el punt afegit de incloure algun pobre afectat clamant poder fer-ho.
La novetat? Sense explicitar-ho de forma contundent, té un sól destinatari: Els dirigents polítics, ja que només ells amb la seva acció i reacció poden aconseguir els canvis necessaris en polítiques migratòries que ho facin possible.
I un servidor, humilment des d'aquest espai, es vol afegir en aquesta campanya, i ho vol fer com poques vegades el veureu: Enfadat.
Vull que vinguin!
I que ho facin perquè aquesta terra és tan nostra com d’ells...
I que ho facin perquè els meus besavis un dia van poder trepitjar la meva pàtria actual, una pàtria que ells tenen dret a aprendre a estimar com jo ho vaig fer...
I que ho facin perquè m’avergonyeixo de viure en la opulència quan ells no tenen ni aigua potable pels biberons dels seus nadons...
I que ho facin perquè sento fàstic d’haver-me acostumat al seu dolor com si formés part inevitable de la vida, quan no és així...
I que ho facin perquè hem de compensar amb humanitat la indecència dels que, manant, ens roben amb una ma mentre neguen un sostre als necessitats a casa nostra, amb l’altra...
I que ho facin perquè fins i tot la lluita per la llibertat, resta en segon terme si existeix el plor d’un sol infant abandonat en el fangar d’una nació estrangera, sense haver sentit mai una carícia a la seva pell...
I que ho facin perquè a Catalunya no és que ho volem, és que ho exigim! I no vull que un cop més el feixisme silenciï la grandesa del crit unànime de la meva terra.
I que ho facin perquè començarem a ser lliures quan comencem a ser dignes...
Diguin el que diguin, facin el que facin...
Que vinguin!

Lluis Carrasco

LES LLÀGRIMES DE LA PANTOJA

No és dia de fer broma.
Es va fer un dels minuts de silenci més indignes realitzats en un Parlament.
Quina poca vergonya...
Els mateixos diputats del PP que fa dos dies s’omplien la boca negant el pa i l’aigua a l’estrafolària senadora, avui, sabent que ja no podrà obrir la seva, se l’omplen d’elogis, afalacs i moixaines orals.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que li havien retirat la salutació per haver estat descoberta de les trampes que tots feien, avui ploren davant la seva sort més afectats que la Pantoja davant la tomba del torero.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que avui insulten als “podemites” per no compartir un minut vergonyant, fa dos dies callaven com rates davant el cos calent d’una pobra vella que moria per no poder pagar una llum que ells van negar.
Quina poca vergonya...
Quin condol veritable pot esperar d’un poble que ha patit la faraònica Copa América de vela, el sospitós circuit urbà de F1, els vestits de Francisco Camps, el cas Noos, el cas Imelsa, el cas Gurtel, les escandaloses donacions espontànies al PP valencià, el cas Emarsa que va acabar amb la seva carrera, o dels pares dels milers de nens que avui sortiran de barracons per finançar la indecència dels seus actes o familiars de les víctimes del metro...
Quina poca vergonya...
I es que amb la vida que va portar de turbulents excessos, l’únic homenatge que se li pot retre, és que el bar del Congrés atorgui a un combinat exageradament carregat, el seu nom.
Camarero... Un “Santa Rita”! Oído, barra!
I és que vist tot el que hem vist... Només hi queb una reflexió: Espanya està esdevenint una gegantina barra de bar, i entre uns i altres... “Quina barra!”
Lluis Carrasco

ESPANYA POT SER CELESTIAL

Una Espanya celestial s’acosta.
Ho saben: El govern català farà sí o sí el referèndum, i el vol fer a més, pactat i vinculant.
Al·leluia... El PP, per evitar la desobediència en massa de tot el país, el pactarà, però abans alterarà i prepararà minuciosament la gespa del terreny de joc com feia Mourinho, per assegurar-se un joc lent, poc nét, menys fluït i farcit d’autèntiques trampes tàctiques.
Les coses estan com estan. La societat sembla dividida en parts molt igualades respecte al fet d’esdevenir un país lliure o seguir sota l’aixopluc espanyol.
Els dubtosos seran clau, i Espanya sap que pot explotar a favor uns “comuns” que prefereixen mantenir el seu “Status quo” utilitzant  la misèria de la gent tot i saber que la independència resoldria part d'aquesta misèria, i uns independentistes pragmàtics, no ideològics, pels que la pela és la pela i lo demés els hi és ben igual...
Al·leluia... Si fan una oferta que sigui ben rebuda per "comuns" i pragmàtics que aniquili la unió de l’independentisme, Catalunya seguirà enganxada, sinó Catalunya marxarà...
No ho dubteu! Oferiran un finançament a la basca que ens diferenciï de la resta de l’estat, el reconeixement des de Espanya de la Catalunya Nació tantes vegades implorada, la continuïtat de la immersió educativa actual i la gestió cultural del país... Diví, oi?
I la pregunta serà: Independència o nou model català? Quin dilema per a molts!
Guanyaria Espanya, però la clau no és aquesta. La clau és saber si el PP serà capaç de fer el pas de la generositat per guanyar o si, posseïts per Satanàs, la ira i el menyspreu vers lo català, seran incapaços d’obrir-se a donar, tot i el risc de perdre-ho tot.
(Si complirien o no els termes de l’acord, ja seria tema d’un altre article...)
Em permeteu una reflexió? Tots els esclaus obedients van morir esclaus. Els desobedients van morir igual, fins i tot abans, però van morir lliures, i en tot cas la història els hi atribueix als segons i no als primers, la somniada llibertat del seu poble.
Lluís Carrasco

EL POBLE ESTÀ FART. COMENCEM?

Diumenge ho vaig veure clar. Espanya ens està enredant conscient i estratègicament a la mateixa pantalla i, o superem aquesta pantalla, o ens absorbirà l’energia.
A la concentració de Montjuic, pancartes tipus “NO ESTEU SOLS”, en realitat, mostren que estem tocats de mort si no comencem a conjugar el nostre destí en primera persona del singular.
Som nosaltres, tots i cadascun del nosaltres, els que no estem sols i fem una pinya invencible. 
“Ells”, els nostres representants, tot i mantenir-se absolutament fidels al país son la part feble, i la maquinària de l’estat els aniquilarà un a un sense pietat, per aquest motiu cal assumir de manera compromesa i personal el comandament del nostre futur.
També vaig percebre llum. La gent està farta però ni molt menys cansada. Farta d’un país que ni li interessen les preguntes ni oferirà respostes.
Farts que sigui més ràpid viatjar de Madrid a Sevilla (530 kms) que de Barcelona a Vic (71 kms)
Farts d’un país que protegeix qui llença merda als rius i condemna qui posa plaques fotovoltaiques al sostre de la seva llar.
Farts de que el talent científic, esportiu, artístic o social malvisqui sense ajudes, mentre que el fet de follar amb un torero i escampar el seu semen per les televisions, creï riques i famoses.
Farts d’una gent limitada que no entén que la nostra festa nacional commemora una data trista, no la celebra.
Farts d’una societat on les pizzes arriben abans que les ambulàncies i els parenostres més lluny que els crits de llibertat.
Superem d’una vegada aquesta pantalla o serà massa tard. “Ells” ja som “Nosaltres”, i nosaltres ja no som catalans que es manifesten...
Nosaltres som Catalunya.
Lluís Carrasco

TRUMP: QUI PAGA MANA

Alguns amics m’han preguntat si hi hauria article de la gran notícia...

I, pobre de mi, no veig notícia.

Trump és un impresentable, però amb Hillary, Cruz, Bush, Huckabee, O’Manley... Veieu diferències reals?

La casa blanca ja va tenir un pistoler que com a gran fita per arribar a ser l’home més poderós del planeta, havia intervingut “fent bulto” en alguna escena de westerns de segona categoria, i què va passar? Res

Quanta hipocresia!

En el nostre món ningú mira la tele, aquí tothom llegeix...

Ningú va de putes, però es lluita per veure qui obre el prostíbul més gran d’Europa...

Ningú ha vist mai OT, tots som experts en art i teatre...

Ningú vota Donald Trump, i...  No cal que digui res, oi?

I ara què? Passem d’un president negre que no era molt negre a un de blanc que no és molt blanc (més aviat ataronjat), que omplirà portades i portades sobre la seva immoral existència però que en canvi pintarà ben poca cosa ja que les decisions tan internes com internacionals son en mans d’estaments i influenciadors fàctics molt allunyats de la sala oval.

(Només cal veure què ha pogut fer Obama amb els conflictes racials o la política bèl·lica mundial, que eren les seves prioritats... Res)

Si no teniu diners en borsa (que la cosa canvia) somrieu home, que quan pensaven que el nostre nou govern "fascistoïde" era una vergonya que havíem d’amagar, arriben els ianquis i deixen lo nostre en una anècdota!

Què arriba ja mateix la III guerra mundial? Tenim la Cospedal a Defensa! I en tot cas, feu-me cas: Avui res és massa diferent d’ahir, i Hillary podria haver estat una esposa ideal pel magnat novaiorquès excepte per un detall: A Donald li agraden 30 anys més joves.

Serà la nova doctrina Trump: Qui paga mana. 

O potser ja era així?

@lluiscarrasco

QUE NOMÉS ELS PETONS ENS TAPIN LA BOCA

Quan la mentida fa riure i la realitat... Plorar:

Albert Rivera: “Les multinacionals fugen de les zones políticament inestables. Catalunya comença a ser mal vista”.

-   El monstre americà “Amazon” escull El Prat del Llobregat per obrir el més gran centre de logística del sud d’Europa.

José Manuel Soria: ”El crecimiento de la actividad empresarial en Catalunya está en serio peligro por la deriva independentista”.

-   A Catalunya es creen el 2.015, 18.667 noves empreses i creix un 19’3% respecte l’any anterior. Madrid pateix un descens del 3’2%

Inés Arrimadas: “El procés posa en perill el paper impulsor i tecnològic que Catalunya ha tingut en el passat”

-   El grup japonès NTT Com. de solucions TIC, aposta per Barcelona per instal·lar-se i donar servei des de la capital catalana a tota Europa.

Soraya Saénz de Santamaría: “ Los turistas quieren tranquilidad. Los cansinos debates sobre identidad local solo ocasionan rechazo”.

-   Catalunya amb més 17 milions de turistes, es situa al capdavant del turisme estatal, seguit de Balears, Canàries, Andalusia i Madrid, per aquest ordre.

La realitat? L’indecent Tribunal Constitucional espanyol està a punt d’aprovar la inhabilitació “a dit” de ciutadans escollits pel poble, sense judici, jutge o jurat... 

Enhorabona Espanya! Benvinguda al Club selecte de països on es pot aniquilar un polític electe de forma dictatorial. Visca! Ja som com Cuba, Xina, Síria, Iemen, Angola o el Congo...

Entre tanta merda i tant de llot, només hi ha una esperança, un bocí de vida: Ser nosaltres. 

Compartim-ho, escampem-ho, cridem-ho. S’ha acabat viure atemorit i callar amb el cap cot...

Què collons... Som catalans! Que només els petons ens tapin la boca.

Lluís Carrasco