LES LLÀGRIMES DE LA PANTOJA

No és dia de fer broma.
Es va fer un dels minuts de silenci més indignes realitzats en un Parlament.
Quina poca vergonya...
Els mateixos diputats del PP que fa dos dies s’omplien la boca negant el pa i l’aigua a l’estrafolària senadora, avui, sabent que ja no podrà obrir la seva, se l’omplen d’elogis, afalacs i moixaines orals.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que li havien retirat la salutació per haver estat descoberta de les trampes que tots feien, avui ploren davant la seva sort més afectats que la Pantoja davant la tomba del torero.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que avui insulten als “podemites” per no compartir un minut vergonyant, fa dos dies callaven com rates davant el cos calent d’una pobra vella que moria per no poder pagar una llum que ells van negar.
Quina poca vergonya...
Quin condol veritable pot esperar d’un poble que ha patit la faraònica Copa América de vela, el sospitós circuit urbà de F1, els vestits de Francisco Camps, el cas Noos, el cas Imelsa, el cas Gurtel, les escandaloses donacions espontànies al PP valencià, el cas Emarsa que va acabar amb la seva carrera, o dels pares dels milers de nens que avui sortiran de barracons per finançar la indecència dels seus actes o familiars de les víctimes del metro...
Quina poca vergonya...
I es que amb la vida que va portar de turbulents excessos, l’únic homenatge que se li pot retre, és que el bar del Congrés atorgui a un combinat exageradament carregat, el seu nom.
Camarero... Un “Santa Rita”! Oído, barra!
I és que vist tot el que hem vist... Només hi queb una reflexió: Espanya està esdevenint una gegantina barra de bar, i entre uns i altres... “Quina barra!”
Lluis Carrasco