La directora de TV3, va enviar una missiva massiva.
Va posar el dit a la nafra.
Va parlar clar, i català... és clar.
I es va quedar alleugerida per exercir un dret tan important com complicat a vegades, el de la llibertat d’expressió.
Com a integrant d’aquesta casa, em vaig sentir ben emparat i defensat.
Com a ciutadà de Catalunya, ben representat però preocupat.
Com a professional del màrqueting, coincident i orgullós.
No és habitual, des d’un càrrec de tal magnitud, un exercici tal de franquesa professional i vital, i és que el director (directora en aquest cas) de l’altaveu comunicatiu més important del país, neda normalment entre la complicitat i confiança tancada vers el seu equip més proper, la necessària prudència vers les més diverses sensibilitats polítiques, i els fonamentals resultats qualitatius i quantitatius de la seva gestió.
Com a marqueter, que és en definitiva el que interessa en aquest espai (també de llibertat), m’ha permés respirar tranquil i m’ha aclarit que, professionalment, remem exactament en la mateixa direcció.
Els “nobiliaris” grups privats que ens amenacen (Mònica, aquí et quedes coixa realitzant una denúncia tan directa com –en tu- sorprenentment incompleta) treballen corporativa i eficaçment intentant esgarrapar part del pastís de consum, finançament i notorietat que els mitjans de la CCMA hem assolit després de 30 anys treballant amb excel•lència i il•lusió.
Res al.legal o il•legal, senyors de la Diagonal, però fa bé la directora denunciant que ho pretenen fer fora del terreny de joc, sense mirar als ulls del rival, sense suar la samarreta de la competitivitat i l’esforç i posant en perill el model, no tan sols dels mitjans públics, sinó de la nostra cultura i , en definitiva del nostre propi país.
L’ existència de la publicitat, i per tant del model de finançament mixt que gaudim, no pot ni ha de ser negociable.
Si el Sr. Conde (o altres) volen part d’aquesta publicitat, que se la currin!
La publicitat és una font de finançament indispensable, però també és part inseparable dels continguts audiovisuals del nostres mitjans. Part de la nostra sensibilitat com a poble. Part del nostre talent creatiu. Part del nostre llenguatge transversal. Part de la nostra qualitat d’antena. I, finalment, part de la tasca cultural que realitzem acostant el mercat publicitari i de consum a un país i en la seva llengua.
La Mònica ha fet bé? Ha estat massa impulsiva? Ha escollit un camí massa recte?
Un pobre professional com jo, que prou feina té per que atorguin a un màrqueting professionalitzat el paper que ha de tenir, prou merder té amb el seu dia a dia...
Que jutgin els demés.
Però una cosa és ben clara: Cedir a aquesta pressió mirant a una altra banda és tant com acceptar un aprimament convuls i traumàtic de la nostra qualitat, de la nostra personalitat, de la nostra identitat i de la nostra cultura.
Un aprimament que ens duria de forma directa i indiscutible vers un estat d’anorèxia, i tothom sap que en molts casos, masses, l’anorèxia acaba en una mort lenta.
Sigui com sigui, passi el que passi... Gràcies Mònica!
Sigui com sigui, passi el que passi... Gràcies Mònica!
Avui, més que mai... Paraula de galè.