Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dr. Marqueting. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dr. Marqueting. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de gener del 2012

ILUSIÓN


Son ya ciudadanos de 51 países los que han visitado, según Google Analytics, este espacio de debate y opinión desde que lo creara.
La cifra, que resulta sorprendente y particularmente escalofriante, me obliga a plantearme cada semana qué tema puede ser de interés común a las más variadas culturas, hábitos, sensibilidades, y no es fácil escogerlo se lo aseguro!
Hoy me apetece hablar de la ilusión en unos momentos en que mi país lo está pasando realmente mal.
De la ilusión a pesar de un entorno absolutamente esquivo a fomentar este estado de ánimo.
De la ilusión, como motor indispensable para alzar la mirada y ver que aunque casi todo está inventado, el futuro entero está por reinventar.
No sufran.
No voy a jugar el papel del vendedor de humo sagaz, astuto y dicharachero, sino el de un promotor de la realidad y sus posibilidades, y éstas son cojonudas porque existen, y porque dependen de ustedes. ¡Y solo de ustedes, no lo duden!
Desde mi empresa, desde mis grupos de amigos on y off-line, incluso desde el gobierno de mi propio país, se ha olvidado que si únicamente recordamos una y otra vez la realidad y sus dificultades (crudas y crueles, cierto...) es imposible construir la ilusión de hoy que cambie el mañana.
Alguien debería recordarnos de vez en cuando que lo pasado no se puede variar y que todo está por hacer.
A veces me gustaría estar en los diferentes órganos internos y externos que gobiernan y conducen nuestras vidas con un solo objetivo: Crear un Plan General de Ilusión...
En mi entorno dicen admirarme por ver siempre el vaso ya no medio lleno, si no a rebosar sea cual sea la situación, y es curioso pero están en lo cierto.
¿Que me diferencia de todos ellos? Una dosis colmadita de inmadurez (Dios... ¡Que nunca la pierda!) y tres generosas de ilusión. Eso es todo.
¿Y los mercados? Más de lo mismo, amigos.
Vendemos lo equivocado. ¡La cagamos!
¿De qué sirve la fiabilidad, la confianza, la seguridad, la eficiencia o la eficacia si no va convenientemente bañada de ilusión? ¡Y nos olvidamos de mencionar eso último, siendo el antídoto de todos nuestros demonios y la dinámica del éxito!
La ilusión es el motor (común a cualquier ser humano, a cualquier raza de cualquier continente) que aquí y allá, donde fuere, hace latir no sólo un producto, sino una empresa, un mercado... y a uno mismo.
Y nos olvidamos.
Y me empeño en ver el vaso colmado diga lo que diga el fondo monetario internacional. Y a usted, sin verle le sé presente, aquí, en este burdo foro. Y sin saber por qué, he escrito en 5 minutos y del “tirón” la reflexión marketer de la semana.
Y no ha sido por talento, ni tan siquiera por tesón...
Ha sido por ilusión...
Palabra de galeno

dimarts, 25 d’octubre del 2011

COMUNICACIÓN 2.0 versus COMUNICACIÓN 666

Hemos entrado en una nueva dimensión de la comunicación.
No por el medio en que se produce: La escritura, si no por la transcendencia del entorno en que se propaga: Las redes sociales.
Facebook, Twitter, Instagram, Flikr, y tantas otras se han convertido en algo más que entornos de intercambio de experiencias e imágenes, como lo eran en sus orígenes cuando unos alumnos de Campus se intercambiaban fotografías de la última movida del “Saturday night fever”.
Whatsapp, Messenger, BB, etc... Se han convertido en foros de conocimiento, y mucho más allá, del conocimiento más íntimo que uno pueda atesorar.
Atrás quedó aquella imagen de quien, para conocer a otra persona con la que coincidía en el autobús, debía estudiar sus costumbres horarias días y días con el afán de intercambiar unas palabras furtivas simulando casualidad, al intentar día sí, día también... coincidir en asientos contiguos.
Hoy todo eso se ha substituido con un nombre y una búsqueda. Un click, y el acceso a la más sutil intimidad con pensamientos, afinidades, gustos, fotografías, direcciones, aficiones y... teléfonos.
En este contexto, los marketers somos bien conscientes que dominar el lenguaje escrito es tanto como conocer el secreto de Excalibur.
En el proceso de comunicación entre personas, “lo que se dice” significa únicamente el 10% del mensaje, el 90% restante es transferido por el timbre, la voz, el vestuario, la mirada, la sonrisa, la gestualización, la timidez, sudoración, titubeo, etc...
Es atroz, lo sé, pero no existiendo el paralenguaje, y contando solamente con “lo que se escribe”, dominar en redes sociales ese único elemento de comunicación te permite dominar el 100% del mensaje y su contenido,  y probablemente del éxito.
Un proceso inteligente de seducción escrita sería la búsqueda del contraste (eso rebela a la otra persona), la reciprocidad (tras el pique, se busca la coincidencia), la coherencia (buscando asentar la sensación sobre uno), la adaptación empática (ganando su confianza) y acabar con la singularidad (dar la sensación a la otra persona que ha dado con alguien realmente excepcional).
Peligro, mucho peligro...
Desconfíen de todo y de todos, que envueltos de palabras, se pueden ver un día... envueltos de problemas.
Palabra de galeno.

Nota: Y luego existe lo que se viene a denominar “Química”, y de eso un servidor no sabe nada. Pura magia y empatía que te pilla sí o sí, y aún sabiéndolo, te llevará a mil problemas con tu total aprobación y cara de bobo.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

EL PAN BIMBO, MEJOR CON NOCILLA, SR. PUNSET.

Amigo Punset, vaya por delante mi más absoluto respeto, pero… Tú no, por favor...
En la ascensión comercial de un producto, lo más difícil y probablemente lo más caro de alcanzar y que necesitará de mayores inversiones, es el valor de apreciación y percepción de la marca que lo ampara.
Traducido a personas y/o personajes, la notoriedad, la fama, la admiración o incluso el misticismo relacionado con un profesional se forjará a partir de hechos y logros. Muchos hechos y no menos logros.
He intentado encontrar algún motivo irrefutable e indiscutible del tipo “donación a ONG u otros fines sociales, para entender por qué te has vendido y vencido a una burda publicidad y has asumido poner en peligro tu erudita identidad y tu ilustrada imagen profesional, en un spot de talante zafio-doméstico.
No he encontrado nada que explique semejante torpeza, admirado profesor..
¿Le debías algún favor a Andreas Rohmund, Marketing director de bread&cake en Bimbo? No lo creo.
¿Alguna apuesta perdida con un amigo? Tampoco tiene pinta, ¿verdad?
Simplemente, en la multinacional panadera te han metido un gol como la copa de un pino a cambio de un puñado de euros. (tan grande como ustedes quieran, que por muy grande que sean, nunca compensarán tal desfachatez mediática).
Punset, habías conseguido lo que muy pocos en esta, nuestra sociedad: Ser puro.
Tienes además el respeto y la admiración unánime de tus coetáneos, especialmente arduo siendo catalán (que de por sí, levanta ampollas entre iletrados y necios que no son pocos). A todo ello, añadamos que la envidia se encarniza con todo aquel que pilla desprevenido, más si cabe cuando resultas brillante, y ese es el caso y ese es tu caso.
La percepción y el reconocimiento social es aquello que habla por tí, sin tan siquiera estar presente.
¿Ha quedado la percepción sobre ti, indemne después de magnificar y promocionar el pan de molde industrial? Mmmmm, me temo que no…
Tu prestigio, amigo Punset, no es un valor inmóvil e inalterable.
Tu imagen...La de todos, es un inestable soporte comunicacional del verdadero valor diferencial intrínseco a cuanto representamos por nuestra obra, que en tu caso a sido más que dilatada.
La imagen que queremos que el entorno tenga de nosotros se va construyendo en el tiempo, como consecuencia de la suma de muchas percepciones que hay que controlar, y con las rebanaditas de la marca del osito, amigo mío, pones en duda mucho. Demasiado.
Si a todo ello añadimos la cabronada de diálogo que te hacen lidiar, con una jovenzuela preguntándote a ti, septuagenario y respetado profesor: “Sr. Punset... ¿Y no se pone duro?”
Apaga y vámonos…
Palabra de galeno.

dijous, 13 d’octubre del 2011

TV3. L'ANORÈXIA MATA.


La directora de TV3, va enviar una missiva massiva.
Va posar el dit a la nafra.
Va parlar clar, i català... és clar.
I es va quedar alleugerida per exercir un dret tan important com complicat a vegades, el de la llibertat d’expressió.
Com a integrant d’aquesta casa, em vaig sentir ben emparat i defensat.
Com a ciutadà de Catalunya, ben representat però preocupat.
Com a professional del màrqueting, coincident i orgullós.
No és habitual, des d’un càrrec de tal magnitud, un exercici tal de franquesa professional i vital, i és que el director (directora en aquest cas) de l’altaveu comunicatiu més important del país, neda normalment entre la complicitat i confiança tancada vers el seu equip més proper, la necessària prudència vers les més diverses sensibilitats polítiques, i els fonamentals resultats qualitatius i quantitatius de la seva gestió.
Com a marqueter, que és en definitiva el que interessa en aquest espai (també de llibertat), m’ha permés respirar tranquil i m’ha aclarit que, professionalment, remem exactament en la mateixa direcció.
Els “nobiliaris” grups privats que ens amenacen (Mònica, aquí et quedes coixa realitzant una denúncia tan directa com –en tu- sorprenentment incompleta) treballen corporativa i eficaçment intentant esgarrapar part del pastís de consum, finançament i notorietat que els mitjans de la CCMA hem assolit després de 30 anys treballant amb excel•lència i il•lusió.
Res al.legal o il•legal, senyors de la Diagonal, però fa bé la directora denunciant que ho pretenen fer fora del terreny de joc, sense mirar als ulls del rival, sense suar la samarreta de la competitivitat i l’esforç i posant en perill el model, no tan sols dels mitjans públics, sinó de la nostra cultura i , en definitiva del nostre propi país.
L’ existència de la publicitat, i per tant del model de finançament mixt que gaudim, no pot ni ha de ser negociable.
Si el Sr. Conde (o altres) volen part d’aquesta publicitat, que se la currin!
La publicitat és una font de finançament indispensable, però també és part inseparable dels continguts audiovisuals del nostres mitjans. Part de la nostra sensibilitat com a poble. Part del nostre talent creatiu. Part del nostre llenguatge transversal. Part de la nostra qualitat d’antena. I, finalment, part de la tasca cultural que realitzem acostant el mercat publicitari i de consum a un país i en la seva llengua.
La Mònica ha fet bé? Ha estat massa impulsiva? Ha escollit un camí massa recte?
Un pobre professional com jo, que prou feina té per que atorguin a un màrqueting professionalitzat el paper que ha de tenir, prou merder té amb el seu dia a dia...
Que jutgin els demés.
Però una cosa és ben clara: Cedir a aquesta pressió mirant a una altra banda és tant com acceptar un aprimament convuls i traumàtic de la nostra qualitat, de la nostra personalitat, de la nostra identitat i de la nostra cultura.
Un aprimament que ens duria de forma directa i indiscutible vers un estat d’anorèxia, i tothom sap que en molts casos, masses, l’anorèxia acaba en una mort lenta.
Sigui com sigui, passi el que passi... Gràcies Mònica!
Avui, més que mai... Paraula de galè.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

VES PER ON... QUI MÉS MANA, ETS TU!


Qui més mana en una empresa sol ser el director d’aquesta. El segon que més mana? El sotsdirector… i el tercer: Ves a saber…

Traduït a l’empresa que avui m’acull, em venen uns noms immediatament al cap: El de la directora, el del seu cap de no sé què, el de la responsable de no sé “quantus”…
I deu ser cert que ells son els que manen ja que algunes persones centren tot el seu esforç en que estigui contents oferint-los amb molta professionalitat i entrega tot alló que creuen que els pot agradar, satisfer i complaure.
Doncs… no sé jo si anem bé del tot!
Vaig més lluny, com a humil aprenent d’especialista en la meva maltractada matèria, diria que l’estem cagant…
Que ningú pensi que li vull cap mal a la meva directora (de fet, ella particularment, s’està deixant la pell i em sembla una persona bestialment forta i competent), però algú li hauria d’explicar que hi ha algú que mana per sobre de tot i tothom: Sa majestat el Client.
Si aixó és així, i ho és… Vol dir que després del client ja mana ella? Ho sento però tampoc: Son els professionals i treballadors de la casa.
Ara sí? Ara li toca?
Haurà d’esperar… És el torn dels nostres socis proveïdors.
Quin embolic oi?
Resulta que qui més mana és el client, després vindria el treballador, més tard el proveïdor…
Doncs quan manen, els que manen?
Tranquils, de fet és bastant senzill: El que garanteix la perdurabilitat i competitivitat, no de la meva empresa, si no la de qualsevol, és la satisfacció dels clients i professionals que la fan possible dia a dia i cada dia, i no pas la satisfacció dels directius més rellevants (tot i que diria, que veient l’actitud dels “palmeros” habituals en totes les empreses, aixó no ho han aprés, veritat?).
El resum és simple… La cosa la teníem mal entesa, i el que és pitjor:
La tenim muntada torta. Perillosament torta…
Paraula de galè.





dilluns, 19 de setembre del 2011

ELS CANTS CELESTIALS DEL NETWORK MARKETING


Una amiga d’aquest espai m’ha demanat que escrigui sobre el Network marketing o sistema de vendes mutinivell i faci públic el meu parer.
Va per tu....
Parlem d’un model de negoci amb gran implantació a USA, on una persona s’associa com a franquiciat o independent a una marca i rep una compensació econòmica pel consum de la mateixa (S’ha de realitzar una comanda inicial determinada), tant de les seves comandes com de les persones que han entrat per recomanació directa d’ella i resten lligades al la primera en forma de piràmide.
En un moment de crisi, de necessitat de ingressos i de bombardeig publicitari, el model ha aconseguit una certa quota de mercat. El gran “què” es basa en la confiança que atorga la recomanació d’un conegut o familiar per sobre dels dubtes que genera el consell publicitari fred. És la explosió i paradís del “boca a boca”.
Quin és el meu parer? VIGILEU !
Aquí les coses no són blanques o negres, i si penseu en entrar o ja esteu dins, aneu amb peus de plom i analitzeu tres variables: Ja sigui per tirar-vos enrere, ja sigui per canviar el tret si ja esteu dins.
1er. Les persones no son catàlegs amb cames. Et diran que cada individu es converteix en un venedor en potència, potser sí, però les persones no son prospectes o tríptics, i si les tractes com a tals, les acabaràs cremant i perdent.
2on. Es necessita habilitat comercial i encara que et venguin que no cal cap coneixement, que tothom ho pot fer, que no calen habilitats ni cap mena de formació... això és mentida. En cal i de forma professionalitzada. Com en tot negoci en aquest mon, d’altra banda.
3er. Tingueu una cosa ben clara: Els que en el seu origen, han muntat el tinglado, ho han fet pensant en el negoci de la companyia, no en tu. Et diran que és un sistema basat en la teva satisfacció ja que si no, no hi hauria negoci per a ningú i la companyia ja hauria desaparegut. Una altra inexactitud que em permeto en qualificar de malintencionada... 9 de cada 10 captats, abandonarà la piràmide abans d’un any, i durant aquell període hauran engrandit les cúpules de la companyia per poc actius que hagin estat, a partir de les seves comandes mínimes inicials (que mai son mínimes, ja m’enteneu).
En resum, terreny perillós i amb altes dosis de cinisme per part de la matriu.
Si entreu o ja esteu dins, busqueu “aliats” dins un target molt determinat i amb perfil comercial i molt objectivament relacionat amb els productes que oferireu. Si és així, tot i el risc, pot funcionar i gaunyar alguns diners. O molts...
Si en canvi, perseguiu a tort i dret familiars, amics, coneguts i saludats, que en realitat no estan a la recerca de cap oportunitat de negoci ni de cap xollo, acabaràs convertin-te en un pelma amb la teva persecució per construir "piràmide" o, si no funciona la història (9 de cada 10 abandonen, recordeu) et quedaràs sense familiars, amics, coneguts i saludats.
Francament, si la crisi ja és penosa... Només manca quedar-se sol i amagat (o perseguit pels teus captius,  que encara és pijor...)
Paraula de galè