Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris competitivitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris competitivitat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 d’abril del 2014

A 17 DIAS DEL CIELO

                                                                                         A 17 dias del cielo
 
La mayoría de nosotros llegaremos al día final aceptando que “fuimos tirando”.
Pocos, una rara minoría tendrá el viaje al cielo realmente en sus manos, mientras la desdichada mayoría lo haremos avanzando en la mediocridad de la inercia vital…
Si detectas una de estas tres situaciones, estate atento:
-       Enfrentarte a iniciar un proyecto de emprendeduría
-       Enfrentarte a un consejo de administración defendiendo un proyecto que cambie la visión, la misión y valores de una empresa para su supervivencia.
-       Enfrentarte a ti mismo, escuchando contra todo y contra todos, tu verdad.
Dedicado a ti, que quieres emprender, y quieres acertar en tu proyecto o tu negocio… 
Sin olvidar que no hay mayor proyecto que una vida, ni mejor negocio que ser feliz.
Ante todo, un proyecto debe ser compartido. Siempre resultará más rico, completo y ambicioso desde su creación, su recreación y posterior disfrute.
Quererse mucho a uno mismo está bien, pero vigila, los mayores proyectos no son personales, por mucho que nos vendan las nuevas corrientes filosóficas, que particularmente me parecen mezquinas y ególatras, y tienden en demasiados casos a la soledad final con añoradas y tardías miradas hacia atrás.
Pocas veces un proyecto realmente rico nace del individualismo.
Todo aquello que va a valer la pena vivir de verdad, va a ser compartido, y no solo eso, si no que el hecho de que lo sea multiplica las posibilidades de llegar al destino, ya que la posibilidad de desistir y abandonar se multiplican por 3 si no cuentas con otra mano que te frene cuando toca reflexionar o te empuje cuando te flaqueen las piernas.
La estación de salida es LA MADURACIÓN y el tiempo de maduración es simple: El justo!
Es ese período necesario antes de lanzar públicamente tu proyecto al infinito del entorno y al veredicto de la crítica o el alago.
Por un lado, con la impaciencia, estará verde y te expones a fracasar en la acidez de las prisas. Por otro, si tardas, con la indecisión, el miedo o la inseguridad, lo expones a una maduración excesiva y lo habrás podrido, estando ya muy lejos de la perfección.
Delante te espera un viaje de 17 días tan apasionantes como complicados, un viaje reservado a privilegiados. Una mayoría no tendrá valor para iniciar ese viaje, y de las que lo hagan muchas caerán absortas y vencidas en el camino de maduración
Si eres cabal y encuentras ese proyecto en ese momento justo, iniciarás ese viaje de 17 días, solo 17…
17 días de distancia para tocar el cielo, para vivir tu sueño, para mecerte en tu obra… Pero serán 17 días duros para llegar a la estación de tu ilusión., pero son solo 17 días, y piensa entonces que si te echas atrás, toda dificultad eludida será una losa en tu vida.
Solamente 3 estaciones te separarán de tu objetivo.
EL RECHAZO
Lo puedes padecer y  lo debes aceptar como una etapa normal. Tu entorno no tiene por qué conocer la intimidad de tu trabajo, de tu esfuerzo y del corazón depositado.
Piensa que todo cuanto rechacen es lo que más deberás mimar ya que será la esencia misma de tu verdad, y debes agarrarte a ella tenazmente ya que esa verdad solo tuya, acabará siendo la verdad alabada o envidiada por los que entonces la rechazaron.
LA INCOMPRENSIÓN
Se aceptará lo anterior, aún ni comprendido ni mucho menos aplaudido, pero habrás pasado la criba del rechazo.
Piensa que la incomprensión no es la imposibilidad de comprender, si no la imposibilidad de sentir tu sentir. Te taladrarán en argumentos basados en la razón sin entender que el corazón tiene razones que la razón ignora.
LA ACEPTACIÓN
Estás a punto de llegar, el brillo de tus ojos será contagioso y cuantos dudaban del “qué” empezarán a creer en el “quién”. Te convertirás en ejemplar, y quién te aprecie y quien te quiera reconocerá cuan equivocado estaba y percibirá entonces la fuerza de tu fuerza, porque no gana quien tiene que ganar, si no quien quiere realmente ganar.
Y allí estarás, tocando el cielo en el que creíste, y demostrando al mundo que no hacen falta artilugios voladores para llegar a él.
Demostrarás que unas zapatillas son suficientes si defiendes la verdad con dignidad y con pasión.
Pocos llegarán. Muy pocos…
Y no te engañes, es imposible llegar a tocar el cielo sin atravesar antes los nubarrones.
Palabra de galeno


 

 

dijous, 13 d’octubre del 2011

TV3. L'ANORÈXIA MATA.


La directora de TV3, va enviar una missiva massiva.
Va posar el dit a la nafra.
Va parlar clar, i català... és clar.
I es va quedar alleugerida per exercir un dret tan important com complicat a vegades, el de la llibertat d’expressió.
Com a integrant d’aquesta casa, em vaig sentir ben emparat i defensat.
Com a ciutadà de Catalunya, ben representat però preocupat.
Com a professional del màrqueting, coincident i orgullós.
No és habitual, des d’un càrrec de tal magnitud, un exercici tal de franquesa professional i vital, i és que el director (directora en aquest cas) de l’altaveu comunicatiu més important del país, neda normalment entre la complicitat i confiança tancada vers el seu equip més proper, la necessària prudència vers les més diverses sensibilitats polítiques, i els fonamentals resultats qualitatius i quantitatius de la seva gestió.
Com a marqueter, que és en definitiva el que interessa en aquest espai (també de llibertat), m’ha permés respirar tranquil i m’ha aclarit que, professionalment, remem exactament en la mateixa direcció.
Els “nobiliaris” grups privats que ens amenacen (Mònica, aquí et quedes coixa realitzant una denúncia tan directa com –en tu- sorprenentment incompleta) treballen corporativa i eficaçment intentant esgarrapar part del pastís de consum, finançament i notorietat que els mitjans de la CCMA hem assolit després de 30 anys treballant amb excel•lència i il•lusió.
Res al.legal o il•legal, senyors de la Diagonal, però fa bé la directora denunciant que ho pretenen fer fora del terreny de joc, sense mirar als ulls del rival, sense suar la samarreta de la competitivitat i l’esforç i posant en perill el model, no tan sols dels mitjans públics, sinó de la nostra cultura i , en definitiva del nostre propi país.
L’ existència de la publicitat, i per tant del model de finançament mixt que gaudim, no pot ni ha de ser negociable.
Si el Sr. Conde (o altres) volen part d’aquesta publicitat, que se la currin!
La publicitat és una font de finançament indispensable, però també és part inseparable dels continguts audiovisuals del nostres mitjans. Part de la nostra sensibilitat com a poble. Part del nostre talent creatiu. Part del nostre llenguatge transversal. Part de la nostra qualitat d’antena. I, finalment, part de la tasca cultural que realitzem acostant el mercat publicitari i de consum a un país i en la seva llengua.
La Mònica ha fet bé? Ha estat massa impulsiva? Ha escollit un camí massa recte?
Un pobre professional com jo, que prou feina té per que atorguin a un màrqueting professionalitzat el paper que ha de tenir, prou merder té amb el seu dia a dia...
Que jutgin els demés.
Però una cosa és ben clara: Cedir a aquesta pressió mirant a una altra banda és tant com acceptar un aprimament convuls i traumàtic de la nostra qualitat, de la nostra personalitat, de la nostra identitat i de la nostra cultura.
Un aprimament que ens duria de forma directa i indiscutible vers un estat d’anorèxia, i tothom sap que en molts casos, masses, l’anorèxia acaba en una mort lenta.
Sigui com sigui, passi el que passi... Gràcies Mònica!
Avui, més que mai... Paraula de galè.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

VES PER ON... QUI MÉS MANA, ETS TU!


Qui més mana en una empresa sol ser el director d’aquesta. El segon que més mana? El sotsdirector… i el tercer: Ves a saber…

Traduït a l’empresa que avui m’acull, em venen uns noms immediatament al cap: El de la directora, el del seu cap de no sé què, el de la responsable de no sé “quantus”…
I deu ser cert que ells son els que manen ja que algunes persones centren tot el seu esforç en que estigui contents oferint-los amb molta professionalitat i entrega tot alló que creuen que els pot agradar, satisfer i complaure.
Doncs… no sé jo si anem bé del tot!
Vaig més lluny, com a humil aprenent d’especialista en la meva maltractada matèria, diria que l’estem cagant…
Que ningú pensi que li vull cap mal a la meva directora (de fet, ella particularment, s’està deixant la pell i em sembla una persona bestialment forta i competent), però algú li hauria d’explicar que hi ha algú que mana per sobre de tot i tothom: Sa majestat el Client.
Si aixó és així, i ho és… Vol dir que després del client ja mana ella? Ho sento però tampoc: Son els professionals i treballadors de la casa.
Ara sí? Ara li toca?
Haurà d’esperar… És el torn dels nostres socis proveïdors.
Quin embolic oi?
Resulta que qui més mana és el client, després vindria el treballador, més tard el proveïdor…
Doncs quan manen, els que manen?
Tranquils, de fet és bastant senzill: El que garanteix la perdurabilitat i competitivitat, no de la meva empresa, si no la de qualsevol, és la satisfacció dels clients i professionals que la fan possible dia a dia i cada dia, i no pas la satisfacció dels directius més rellevants (tot i que diria, que veient l’actitud dels “palmeros” habituals en totes les empreses, aixó no ho han aprés, veritat?).
El resum és simple… La cosa la teníem mal entesa, i el que és pitjor:
La tenim muntada torta. Perillosament torta…
Paraula de galè.





dijous, 2 de juny del 2011

ET VA LA MARXA O ET VA LA MARCA?


Marca de prestigi, marca intermèdia o marca blanca, aquí es lliura una de les batalles més apassionants del moment.
Sembla evident que el clima de crisi alimenta i empeny al consum de les últimes, però què passa amb les altres dues?
Les intermèdies són les més clarament afectades, la seva proposta ni és ser “top”, ni és ser més econòmica i han quedat en terra de ningú i al caprici d'un consumidor cada cop més analític a l'hora d'exercir el seu paper de jutge.
Curiosament, les de major prestigi i un preu més elevat han aguantat bé (de moment) les escomeses estalviadores del mercat, ja que han sabut donar alternatives, respostes, han ofert el que proposaven amb excel•lència i han adaptat esforços inversors a la comunicació 2.0.
Les reines?
Les marques blanques, no tinguin cap dubte!
Quin és el fenomen clau en aquest panorama?
S'ha produït un canvi de mentalitat dràstic i ferotge en el comprador mig i majoritari: Ha passat de buscar una qualitat superior, a cercar una qualitat "suficient"!
Què ens espera en general?
Adaptació a un nou hàbitat i una nova realitat on el consumidor deixarà de ser un desconegut. A partir de ja mateix, caldrà veure'l de manera més selectiva, més rellevant i sobretot més enfocada.
7 de cada 10 consumidors són infidels al "marquisme" i gasten en funció de les variables més capritxoses.
La revolució tecnològica ha convertit al comprador en un expert que pot, quan i on vol, realitzar comparatives on-line en mil variables!
Quin és el futur immediat?
La gran revolució certa (no utòpica com les que veiem aquests dies) és que el comprador passa a ser conegut i reconegut amb noms i cognoms, sabrem què consumeix, com ho fa, on ho fa i segons quins paràmetres de compra. El tindrem geolocalitzat per oferir-li en cada moment el que pugui necessitar i on ho pugui necessitar, fent-li ofertes immediates en el precís moment que estigui al voltant de un comerç determinat, i un llarg etc... que varia i altera fins l'infinit els paràmetres de màrqueting més habituals, triomfants fins fa dos dies i “démodés” demà mateix.
Quins perills haurem de superar?
Bàsicament la imbecil•litat. La manca de lideratge, visió i valentia en moltes companyies per veure el que ja està instal•lat en els seus morros. La coneguda metàstasi de les cagarrines empresarials, que solen netejar-se amb poc èxit i nul resultat, basat en el "sempre s'ha fet així".
Estem en un temps de canvi extrem, i hem de començar a gestionar pensant que el canvi ha de ser continu i sense fre. Fins i tot el que funciona cal que tingui ja, una opció de variació per resultar singular, innovador i per tant competitiu!
L'últim escull?
El que resulta més dur, més decebedor i més frustrant: Quan dibuixes en reunions amb alts directius la situació actual i la necessitat de reacció, es mostren oberts, però no entenen res del que els hi parles i si els hi apuntes persones adequades en la seva organització per liderar el canvi intern i extern, normalment son els considerats conflictius, transgressors o perillosos.
És clar... no són mai ni els "palmeros" ni els que millor articulen el conegut: "Senyor, Sí Senyor!"

Paraula de galè