Àngels i dimonis

Tots els estudis psico-comunicatius coincideixen en afirmar que en un diàleg en viu la comunicació verbal (la paraula) només ocupa en torn al 20% del missatge i del procés relacional... mentre que la comunicació no verbal o parallenguatge (la mirada, els gestos, el timbre, l’entonació, les mans, la mirada, etc) ocuparia al voltant del 80.

Impressionant.

Avui, ens trobem amb Internet, xats, foros, blocs... un flamant camp de batalla virtual on s’estableix una nova forma de relacionar-nos, d'estimar, de cridar, de plorar....

La xarxa, pel que hem explicat, ens capa el 80% de la informació o el que és més exacte, el 100% de la comunicació està establerta i transmesa per un text i una lectura, res més, cap altre element, cap altra informació.

Què ens trobem?

Emissor i receptor en un habitacle inert i buit.

El primer escriu el que escriu, el segon llegeix el que llegeix i ni el primer sap plenament què interpretarà el lector, ni el lector pot tenir cap seguretat del que volia transmetre l’emissor. Ens manca informació!!!

Perill...

En un moment on individualisme i personalisme està molt més desenvolupat que abans, on hem de ser conscients que lluny de tendir a relacionar-nos socialment tendim, fins la patologia, a fer-ho en un carrussel de virtualitat, no ens adonem que ens hem lliurat a la interpretativitat subjectiva del que volem llegir o necessitem interpretar, que no sé que és pitjor.

Quants casos no coneixem d’apassionats enamoraments de persones que ni s’han vist, ni s’han sentit, ni s’han tocat?

Quantes amistats basades en dolços texts que no sabem realment de on provenen, però ens expliquen vivències que arribem a sentir com a pròpies, per que així ho hem decidit?

Quants cops no ens hem sentit atrets pels cants de interlocutors que arriben a tenir un lloc a la nostra vida i al nostre cor, sense saber realment si res correspon al que hem idealitzat

Posem el fre, agafem la cuirassa i tornem a la realitat!!!

No tot és fals, no tot és mentida... però quina part és verídica, certa i realista, i quina fruit de la nostra imaginació o necessitat d’atenció i estima?

I succeix que en aquest context, arriben les xarxes socials, i amb elles “community managers” amb lícits interessos empresarials, professionals que dominen el mitjà, el seu llenguatge i les nostres més íntimes emocions i les nostres reaccions.

I ens hem d’adonar que de nou, podem ser essers indefensos, una presa fàcil i probablement el públic objectiu d’algun producte que, creient-nos amos del nostre destí, acabem d’adquirir en una ganga que portava imprés el nostre nom.

Us estimo.

Paraula de galè.

(Creieu realment que us estimo? Doncs, potser sí, o potser no...)