GUAPA I ACTUAL

La imatge corporativa és, o hauria de ser, el reflex directe i inequívoc de l’essència i batec d’una companyia. Les companyies són (o haurien de ser) entitats vives i com a tals viuen transformacions internes i externes que cal reflectir-les regularment en la imatge que es difon vers l’exterior.

1.- És bo canviar la imatge corporativa?

Ni bo ni dolent, però personalment soc partidari de fer-ho, sí, tot i que amb prudència extrema.

El mercat es lentíssim en percebre i assimilar un canvi de imatge, per tant cal realitzar els canvis quan realment hi hagin arguments poderosos per acomplir una decisió tan cabdal, assegurant una certa inversió per afrontar una campanya de promoció que faci que la reacció del mercat sigui el més àgil possible.

Marques poderosíssimes com Coca-Cola no l’han variada pràcticament gens en més de 100 anys (i els intents han estat fracassos escandalosos) i altres en el mateix sector com Pepsi han canviat dràstica i constantment amb bons resultats de percepció.

2.- Per què canviar?

Dissenys demodés, canvi intern de la filosofia empresarial, noves línies de negoci, diferenciar-se de la competència, variacions en el naming o obertura de nous mercats, son alguns dels arguments més poderosos per donar resposta a aquesta qüestió.

3.- Quan cal fer aquests canvis?

En el teu millor moment com a empresa. Personalment fa temps que defenso que quan millor serà percecebut, acceptat i recollit un canvi de imatge, és quan la percepció del mercat resulti més favorable a tu. Alló de "no toquem el que funciona" és el primer pas per què deixi de funcionar. Quan els vents bufen a favor, tot es percep en positiu, tot i que les accions de la companyia puguin resultar inversemblants!!

Fer-ho en un moment de recessió interna o d’estancament empresarial, pot resultar l’extremunció definitiva, tipus: Uff, aquests ja no saben què fer... (en aquest aspecte la immensa majoria de gurus -no tots- opinen diametralment diferent a mi. Com podeu imaginar... Me la bufa

4.- Què ha de ser primer , la definició cromàtica i formàtica (aquest vocable no existeix, però m’encanta) i després la definició estratègica de la companyia o a l’inrevés?

També aquí dissenteixo de moltes veus cultivades: La imatge corporativa gràfica i sonora (logo i jingle) ha de ser la conclusió última i finalíssima de tota la feina de definició estratègica d’una empresa, i no cal dir que en la immensa majoria de casos és fa exactament al revés. Com es pot definir i plantejar una imatge amb l’essència i filosofia de una firma abans de definir i treballar en aquesta essència i filosofia? Ai, Déu meu, quanta tonteria percebo al meu voltant...

I què passa amb les persones? Quan fer aquell canvi de look, d’estil, de imatge?

Doncs llegeix punt per punt la part superior i fes la traducció a la teva vida personal. És exactament, però exactament... igual!

Que uns i altres es posin guapos, que de lletjos... El carrer va ben servit.

Paraula de galè.

Comiendo perdices con método



Que tengas un producto bien concebido y posicionado, incluso líder en su segmento, no garantiza ni mucho menos la consecución de objetivos comerciales y los pingües beneficios de explotación que se te deberían suponer.

Mirando a mi alrededor en este maltrecho mercado castigado por una plaga financiera derivada de los peores instintos especulativos de sus responsables y una gestión lastimosa del imperial gobierno de tierras de Castilla, los directores comerciales de aquí y de allá viven bajo la asfixia de la presión, de la desorientación interna de la prisa y el ahogo que supone la desidia, y de la constante evasiva del comprador potencial.

En demasiados casos, se realizan sesiones comerciales maratonianas que concluyen con un: Vamos de mal en peor, somos líderes, tenemos el mejor producto, y no levantamos cabeza. Señores: ¡Hagan el favor de una vez de salir y vender...! (y no se les ocurra volver de vacío, holgazanes)

Me viene entonces la imagen, de decenas de cazadores fusil al hombro... a la caza de perdices (por aquello de que hacen felices)

Y los imagino, solo salir, dando disparos al aire a diestro y siniestro como las beodas huestes de Pancho Villa, sin una triste estrategia, sin ruta marcada alguna, y vestidos de “faralaes”... que nadie les dijo que era preferible vestir mimetizado para no ahuyentar al mercado, quiero decir... a las aves...

Y aquí aparece el chalao del marketing que se pregunta:

¿Que comen las perdices? ¿En que hábitat es más común encontrarlas? ¿A que hora suelen almorzar? ¿Como concentrarlas en un punto?

Y propone: ¿Que tal si preparamos el terreno a los vendedores? quiero decir... cazadores...

¿Que tal si abrimos un claro en pleno maizal, lo cubrimos de una alfombra de fresco grano y esperamos el atardecer agazapados a que lleguen cientos de cuentas? Quiero decir... perdices...

Una vez concentradas y amansadas ante tal atracón... ¡Pim, pam, pum y al zurrón!

¿Tiene culpa el vendedor de la torpeza y la prisa de sus superiores, de las angustias de sus accionistas, de las precariedades de sus compañías, y por ende, de sus mercados?

Probablemente, no.

Ofrezcámosles entonces más armas que una simple y tal vez, anticuada escopeta.

Dotémosles de técnica en vez de prisas, de estrategia comercial en vez de presión, y de una notoriedad de marca adecuada que les permita ser percibidos como una solución, no como un recaudador.

A todo lo descrito se le llama “Marketing comercial”, aunque a alguno le pueda sorprender.

Y no olvidemos que para ser felices, al final, es necesario comer contratos. Quiero decir...Perdices…

Palabra de galeno.

COCA-COLA EMBAFA FINS EL VÒMIT

Vagi per endavant que em considero un amant de les línies argumentals i creatives que al llarg de la història han fet servir la factoria COCA-COLA, des de diverses agències, en les seves diferents campanyes publicitàries.

Com a professional del MKT, una marca que aconsegueix canviar la fisonomia i el vestuari d'un dels personatges més universals de la terra com és Santa Claus (Pare Noel, Sant Nicolau, etc..), introduint el color vermell de la seva marca en el seu vestuari, quan originalment era verd, ho trobo una autèntica efemèride de branding i una fita històrica de difícil, per no dir impossible, superació...

La campanya que ens ocupa m'ha cridat l'atenció.

Està invaïnt la xarxa i els espais personals de la comunicació 2.0, la qual cosa és un èxit, sens dubte, però m'ha embafat des de la seva primera visió de tal manera, que la seva sobredosi de dolçor m'ha fet vomitar de fàstic.

És d'una demagògia insuportable, d'una xyonyeria (permetin-me l'expressió) lamentable, d'una cursileria patètica i d'una facilitat inadmissible.

Comprenc que la immensa majoria se'l re-copíin en els seus perfils, deixant-se portar per una instantània pell de gallina innocent i poc reflexiva, però particularment he sentit la necessitat de denunciar-ho i de demanar-los un xic d'anàlisi.

No vull marejar massa més...

Deixin-me destacar 3 frases especialment patètiques, embafadores, i en algun cas, falses!

1.- Per cada tanc que es fabrica, es fabriquen 131.000 ninots de peluix...

(Qui s'ha dedicat a comptar tal producció i quines fonts han fet servir?)

2.- Mentres un científic dissenya una nova arma de guerra, 1 milió de mamàs estan fent un pastís de xocolata...

(Uauu... que no s'oblidin del sucre glacée per sobre... No et fot!))

3.- Hi ha més vídeos divertits a Internet que males notícies en el món...

(De veritat ho creuen, els Srs, d'Atlanta? Cada segon de desnutrició de qualsevol dels milions i milions de nens que passen fam, és una mala notícia per no dir NEFASTA... i permeti’m dir-los que aquests nens, probablement no saben que és aixó de Internet!)

Paraula de galè.