dimarts, 28 de juny de 2011

¿AMOR ETERNO? FIRME AQUÍ...


A estas alturas, con espléndidos estudios sociológicos y de tendencias, con todo un mundo 2.0 y 3.0 en nuestras manos, preparados psicólogos y espléndidos profesionales del márketing a nuestro alcance, dejarnos llevar por la pasión es una memez sin paliativos…
Mi propuesta es enseñar a programar el amor perfecto técnicamente, desafiando una de las creencias más sólidas de la humanidad: El mito de la pasión. Espero que disculpen mi osadía…
Es demasiado habitual ver como el amor espontáneo, incontrolable y pasional empieza en una mirada, continua en un altar y acaba entre sollozos y lágrimas en el despacho de algún picapeitos que te marea hablándote de pensiones de alimentos y partición de propiedades.
Ante este panorama, ¿no hay otra salida?
En occidente, hoy, se contabilizan un 40% de separaciones en los 10 primeros años de matrimonio.
Es hora de despertarse y plantearse si vamos por buen camino dejando nuestra razón, corazón y cartera en manos de un azaroso rayo de luz, que todo ilumina y que, sin excepción, se irá apagando o en el mejor de los casos, atenuando…
Si el amor, tal y como lo conocemos, es entrar en un estado de embobamiento e idiotez… ¿Es ese el fin que buscamos a nuestra vida?
Programamos todo “a largo” (educación, trabajo, estabilidad, vivienda, ocio…), y sin embargo algo tan fundamental como el afecto y el amor lo dejamos en manos del azar todopoderoso.
¡Se acabó!
A partir de cierta atracción básica (faltaría más) les formaré para ser la pareja idónea.
La idónea para crear familia. La idónea para alucinar sexualmente. La idónea para establecer una espléndida comunicación. La idónea para el ocio y el negocio: La idónea para perdurar con un amor bien programado y planificado.
Se puede enseñar.
Hay que aprender a soltarse con mesura, probarse sexualmente, descubrirse según unas pautas estrictas, relacionarse sin fisuras, comunicarse… Y en ese proceso percibir inconvenientes para ser corregidos antes del contrato final.
Somos terriblemente adaptables, nos guste o no, y esa adaptabilidad hay que explotarla a favor realizando una buena planificación que subtituya la esclavitud a la que nos someten las hormonas, ya que, lo admitan o no, al final todo lo relacionado con la atracción y amor tiene el fin del apareamiento. ¡Que vulgaridad!
Desgraciadamente, los psicólogos van de bólido tratando parejas que cuando piden consejo y auxilio, ya han agotado todas sus posibilidades de éxito: Simplemente, no eran los seres humanos adecuados para el contrato que firmaron.
Estoy convencido de que tarde o temprano, este relato que parece de ciencia ficción, será una realidad y, tristemente, seremos todos mucho más felices.
Si usted se dedica a invertir “capital riesgo”, apueste por el amor, pero amor bajo demanda.
Les debo dejar, he recibido un mensaje de una nueva amiga en la red, casi desconocida…que me trae de cabeza!
Palabra de galeno










dilluns, 20 de juny de 2011

LA BELLESA EN UN ENTORN DE CULTE


Serà just o injust, desitjable o lamentable, obvi o sorprenent… però experiments neonatals indiquen que des de la més tendra infància, ja els bebès se senten més atrets per les cares i fisonomies atractives que per les que no ho son tant.
Altres estudis científics indiquen (trist, però cert) que les mares amb bebès bufons, dediquen un temps superior a jocs, carantoines i altres entreteniments d’estimulació que les mares amb bebès menys atractius, que aquestes, dediquen temps extra a aspectes més de cura i higiene, menys relacionals.
Mal que pugui molestar a feministes viscerals, l’atractiu físic és el primer triomf vital de la nostra existència tot i que a partir d’aquí tindrem un camí laboral més o menys exitós a partir d’altres paràmetres socioculturals, naturalment, i és que inclús des d’un punt de vista morfològic, som criatures visuals: El nostre cervell li atorga al procediment visual el 50% del processament superior de l’escorça cerebral.
Quin panorama, pels lletjos, no?
Doncs en part sí, ja que hauran de desenvolupar de forma extraordinària altres habilitats per arribar al mateix grau de competitivitat. Això sí, només inicialment.
Una altra “injustícia” d’aquesta realitat, és que tendim a magnificar atributs i suposem característiques d’èxit a les persones belles, sense conèixer-les, mentre que penalitzem i tendim a atribuir problemes i desequilibris a la lletjor i les persones lletges.
Un “guapo” ho relacionem amb salut, seguretat, fertilitat, relacions socials satisfactòries i triomf, per tant parteix amb una excel•lent tarja de presentació.
És curiós, quan es parla de felicitat o seguretat, ens vé a la ment: Diners, salut i amor, deixant de banda el concepte de bellesa, i en realitat la nostra seguretat i felicitat augmenta de forma exponencial el dia que ens veiem realment bé, quan pensem que resultem atractius, o pel contrari els nostres complexes ens envaeixen els dies que visualment no ens sentim a gust.
No hi ha inconvenients laborals entre tant culte a la bellesa? Doncs sí, i greus.
Si a les persones belles, segures, confiables, elegants i estiloses se’ls hi atribueixen gratuïtament components d’excel•lència, de la mateixa manera el grau d’exigència psico-laboral cap a elles és superior, i qualsevol símptoma de feblesa o desequilibri resultarà insuportable i inadmissible per a l’entorn, i sense haver-ho pretès ni merèixer-ho poden ser percebudes com unes impostores.
Ets "guapo"? Enhorabona! Però vigila… tants components pre-exitosos poden convertir-te en un imbècil decadent si et recolzes només en aquest regal de la natura, o en un ésser llunyà i pervers entre el que podries considerar erròniament, com a mediocre.

Recorda, sinó, el trist final de la bella madrastra de Blancaneus…
(que no serà el final de la mussa que il•lustra aquest post: Bellesa, intensitat i intel•lecte a parts iguals)

Paraula de galè.

divendres, 10 de juny de 2011

CREURE EN EL PRESENT. CONFIAR EN EL FUTUR

Estic a punt d’iniciar un nou projecte a la meva pròpia empresa dins el pla de viabilitat en el que estem immersos. La gran revolució en el meu sector és un canvi d’hàbits en el consum de mitjans per part de la població, que implica i explica en part la forta davallada dels ingressos comercials provinents de les diferents formes de venda publicitària i sponsoring que realitzem.
Es vol atacar i explorar des del punt de vista del màrqueting noves fonts de negoci que compensin, tant com es pugui, aquesta situació.
Toca això? Doncs estic preparat. Però ho està la meva organització? Està disposada a implantar solucions no testades ni realitzades a la casa fins al dia d’avui? Confiem que sí...
La relació amb el client ha patit una metamorfosi absoluta i el MKT 3.0 ataca directament aquests canvis. Per què m’entenguin, caldrà començar a definir seriosament el nostre producte amb el consumidor a partir d’una interrelació absoluta i organitzada. Parlarem de multidireccionalitat utilitzant mitjans interactius associant marca, producte i client, i utilitzant la emoció com a mitjà de connexió.
L’exposició de la nostra marca ha de passar de ser estàtica a ser permanent i dinàmica, i valer-nos de twitter, facebook, Youtube, Flickr, Instagram, etc... ja no és una oportunitat, és una obligació de supervivència primer i competitivitat després. En aquest context. només amb una comunicació externa i interna coherent i en mans d’especialistes en diversos camps, arribarem a bon port.
Mostrar i magnificar la nostra singularitat és una altra de les nostres assignatures a millorar i fer-ho a partir de les tècniques més avançades, un objectiu fonamental. Fins i tot les aplicacions de R.A. (Realitat Augmentada) han de jugar a favor i estar presents. Tot juga, avui, el seu paper...
El públic jove és i serà, el col•lectiu a seduir. Son ells els que lideren els canvis que avui ens afecten directament i posen en perill els nostres models de negoci. Accedir al target desitjat és fàcil, acabar convencent-lo més complicat ja que van servits i hiper-estimulats en camps en el que hem entrat amb una prudència alarmant. O els fem nostres, o ho faran altres, no ho dubtin. Tot menys perdre el temps en discussions i brainstormings!
Per moltes classes que imparteixi i molts estudis que llegeixi, soc incapaç de predir que succeirà en 3 o 4 anys. La convergència de mitjans és ja una realitat i el 3D irromp amb una força incontenible. Les experiències audiovisuals (continguts i publicitat) seran cada cop més riques i reals, i aquest fet ha de servir per millorar la connexió de la nostra marca amb el nostres clients, i aquests, amb els anunciants, però només ho aconseguirem si arribem a oferir els estímuls necessaris.
Els límits? Si del que es tracta és de fer branding i augmentar ingressos, els límits han de ser exclusivament els que marqui la llei i l’aplicació publicitària en mitjans públics, qui no estigui disposat a transgredir el passat aplicant fórmules noves... que deixi pas i es posi a un costat, que la cenyida no serà senzilla i la corrent és adversa.
Espero que les jerarquies a l’hora de prendre decisions es basin en el coneixement, el talent, la creativitat i la especialització. Si ho fan exercint el poder pel poder o la por, millor no iniciar el viatge, que bufen mals vents... i vol ploure.
Paraula de galè

dijous, 9 de juny de 2011

EL RINCÓN PATÉTICO DEL BARÇA

El problema de “Comunicación” en Can Barça, ha pasado de preocupante a dramático.
Una muestra, es la rueda de prensa de ayer del muy vicepresidente, Sr. Faus, justificando el cierre de alguna sección o que éstas no compitan a nivel estatal e internacional, en la mayor entidad polideportiva del mundo.
¿El motivo para tan lamentable decisión? ¡Resultan deficitarias económicamente!
Que disparate, Sr. Rosell, que disparate...
¡También resulta deficitario, desde un punto de vista económico, tener un hijo y sin embargo es lo único que da sentido y orgullo a la existencia de uno!
En otras ocasiones hemos hablado de la importancia de resultar “singulares” en cualquier mercado para significarse i distanciarse de los competidores, y el aspecto polideportivo del F.C. Barcelona es exactamente lo que le convierte en único, entre o no la pelotita de Messi, y le confiere unos valores que nunca podrán atesorar Bayern Munich, Real Madrid, Inter de Milán o Manchester United por citar algunos.
¿La comunicación de presidente y resto de junta? Se cuentan por meteduras de pata: Que si primera visita oficial de Rosell al presidente de Extremadura a pedir disculpas de quien sabe qué, que si desproveer de la presidencia de honor al creador del modelo actual loado en los 4 rincones del planeta, que si primer discurso en tri-lingüe, que si bromitas respecto a resultados contra el eterno rival, que si dejar solo al entrenador cuando se pone en duda la honorabilidad de nuestros triunfos, y una largo etcétera...
Nula preparación, nula previsión de reacciones, nulo análisis de resultados, y con ello inestabilidad social cuando hay que estar, más que nunca, juntos contra los elementos. Elementos españoles poderosos y bien organizados, sea dicho de paso.
¿Y los jugadores? Ay, los jugadores...
He visto pocas cosas más tristes i paupérrimas que las declaraciones de éstos para celebrar la Champions ante 100.000 abnegados que llevaban 4 horas esperando ese momento sentados en las gradas.
El Visca el Barça i Visca Catalunya, no faltó... pero ¿no tienen nada más que explicar, ni que sea para complacer a los que pagan sus escandalosas nóminas? ¿Nada?
Por favor, que algún gabinete de comunicación les asesore para compensar esa espera y evitar ese ridículo, de no ser así que digan cualquier chorrada, pero que digan algo original.
Imaginen a Messi, en el centro exacto del campo, micro en mano y gritando: “Ojo, el uso de las mesas es exclusivo para productos adquiridos en este local!!! Visca el Barça!!!”
Sí, ya sé que no tiene sentido alguno (lo acabo de leer en la cafetería de al lado), pero puestos a no decir nada, hubiese sido original... y no duden que la gente habría enloquecido y aún hoy estarían todos, medios incluidos, haciéndose pajas mentales y preguntándose: ¿Qué quiso decir realmente? Cuando en realidad, nada habría detrás de semejante chorrada...
Interpretaciones no faltarían, no lo duden, y bien diferentes en Barcelona y Madrid...
Palabra de galeno.

dijous, 2 de juny de 2011

ET VA LA MARXA O ET VA LA MARCA?


Marca de prestigi, marca intermèdia o marca blanca, aquí es lliura una de les batalles més apassionants del moment.
Sembla evident que el clima de crisi alimenta i empeny al consum de les últimes, però què passa amb les altres dues?
Les intermèdies són les més clarament afectades, la seva proposta ni és ser “top”, ni és ser més econòmica i han quedat en terra de ningú i al caprici d'un consumidor cada cop més analític a l'hora d'exercir el seu paper de jutge.
Curiosament, les de major prestigi i un preu més elevat han aguantat bé (de moment) les escomeses estalviadores del mercat, ja que han sabut donar alternatives, respostes, han ofert el que proposaven amb excel•lència i han adaptat esforços inversors a la comunicació 2.0.
Les reines?
Les marques blanques, no tinguin cap dubte!
Quin és el fenomen clau en aquest panorama?
S'ha produït un canvi de mentalitat dràstic i ferotge en el comprador mig i majoritari: Ha passat de buscar una qualitat superior, a cercar una qualitat "suficient"!
Què ens espera en general?
Adaptació a un nou hàbitat i una nova realitat on el consumidor deixarà de ser un desconegut. A partir de ja mateix, caldrà veure'l de manera més selectiva, més rellevant i sobretot més enfocada.
7 de cada 10 consumidors són infidels al "marquisme" i gasten en funció de les variables més capritxoses.
La revolució tecnològica ha convertit al comprador en un expert que pot, quan i on vol, realitzar comparatives on-line en mil variables!
Quin és el futur immediat?
La gran revolució certa (no utòpica com les que veiem aquests dies) és que el comprador passa a ser conegut i reconegut amb noms i cognoms, sabrem què consumeix, com ho fa, on ho fa i segons quins paràmetres de compra. El tindrem geolocalitzat per oferir-li en cada moment el que pugui necessitar i on ho pugui necessitar, fent-li ofertes immediates en el precís moment que estigui al voltant de un comerç determinat, i un llarg etc... que varia i altera fins l'infinit els paràmetres de màrqueting més habituals, triomfants fins fa dos dies i “démodés” demà mateix.
Quins perills haurem de superar?
Bàsicament la imbecil•litat. La manca de lideratge, visió i valentia en moltes companyies per veure el que ja està instal•lat en els seus morros. La coneguda metàstasi de les cagarrines empresarials, que solen netejar-se amb poc èxit i nul resultat, basat en el "sempre s'ha fet així".
Estem en un temps de canvi extrem, i hem de començar a gestionar pensant que el canvi ha de ser continu i sense fre. Fins i tot el que funciona cal que tingui ja, una opció de variació per resultar singular, innovador i per tant competitiu!
L'últim escull?
El que resulta més dur, més decebedor i més frustrant: Quan dibuixes en reunions amb alts directius la situació actual i la necessitat de reacció, es mostren oberts, però no entenen res del que els hi parles i si els hi apuntes persones adequades en la seva organització per liderar el canvi intern i extern, normalment son els considerats conflictius, transgressors o perillosos.
És clar... no són mai ni els "palmeros" ni els que millor articulen el conegut: "Senyor, Sí Senyor!"

Paraula de galè