dimecres, 20 de juliol de 2011

¿LEONARDO DA VINCI ERA UN COPIÓN?

 
Muchas veces, y debido a mi profesión, me he preguntado si está todo inventado o dicho de otro modo, si es posible aún ser creador de algo realmente nuevo, singular y original al mismo tiempo.
Colegas de profesión como Àlex o Jaume saben que defiendo el NO como respuesta ya que indefectiblemente somos sujetos presos de nuestro propio conocimiento que no es otra cosa que lo aprendido a partir de lo que ya hemos visto y conocido.
Es como si un músico pretendiese ser original en su génesis, ya que quiera o no su creación está inspirada consciente o inconscientemente en sus referentes musicales desde su más tierna infancia musical.
¡Terrible!
¿Cuanto más investigue y aprenda, más me alejo de la originalidad y más influencias me van a invadir?
Pues sí. Y me siento afortunado por ello...
Otra cosa es ser original (o pensarlo) sin ser consciente de que estás copiando, eso sucede cada día y si no que le pregunten a los líderes actuales en la fabricación de Smartphones que han tenido que pagar millonarias indemnizaciones a Kodak por utilizar un sistema de previsualización de imágenes que creían propio a partir de su I+D+I, ya patentado anteriormente sin ellos saberlo.
Que soy un pelo chulo es sabido, pero no soy imbécil... y no voy a pretender crear algo realmente nuevo habiendo 8.000 millones de tipos pensando y el 97% de los creadores de la historia de la humanidad, vivos actualmente. Ser 100% original es directamente una pretensión que he abandonado ya que resultaría de una soberbia propia de necios.
Vivimos pues la era de la reinvención, evolución o innovación, que no es otra cosa que buscar aplicaciones diferentes a elementos ya existentes a partir de modificaciones que satisfagan un mercado o target determinado ¡Que no es poco!
Parafraseando un conocido claïm blaugrana “Tot guanyat, tot per guanyar” yo diría “Todo inventado, todo por inventar”, y ahí la especialización es un puntal.
Puestos a aceptar lo que para mi es indiscutible, una vez más clamo contra el intrusismo y desearía que fueran los profesionales del marketing lo que hagan de márketers por gozar de muchos más referentes donde buscar y encontrar el éxito a partir de su vasta experiencia.
¿Triste? Que va... Mirando con realismo, soy un artista expresionista del entorno, un adaptador de ilusiones y buscador de soluciones.
Un “mirador” y admirador del pasado, eso es lo que soy. Y es que el pasado... está plagado de luz y belleza con la que iluminar el futuro.
Palabra de galeno.

dilluns, 4 de juliol de 2011

EMPRESA BLOQUEJADA versus EMPRESA BLOGUEJADA


Després d´un primer “boom” empès per les modes, els blogs corporatius han trobat avui un cert equilibri, i es mantenen actius els realment interessants i que acompleixen uns paràmetres determinats.
Son vàries les vegades que he plantejat a casa meva (casa professional, s’entén) la creació d’espais de com. interna i externa de relació i interactuació digital, però com quasi sempre, o no s’ha entès (començo a pensar que m’explico fatal) o no se m’ha sentit, tot i que semblaven escoltar (aixó ho fan bé).
El potencial i avantatges del blog corporatiu és immens, però també paral•lel als seus perills si es fa amb el cul, i és clar... alguns directius, si senten que cal posar professionalitat a les accions, per no prendre mal prefereixen no fer res, que aixó evita qualsevol perill (tot i que també el creixement en innovació del màrqueting digital).
Perills:
- Cal pencar-lo. La periodicitat regular és bàsica, i la resposta i interactuació amb els comentaris rebuts, una feina sagrada com la bíblia. No fer-ho malmet la imatge del propietari del blog i desacredita la marca oferent.
- Un blog no és ni un element publicitari ni un recull de notes de premsa. Caure en aquestes temptacions donaria com a resultat, manca de credibilitat i desinterès del lector o usuari (client quasi sempre)
- Si l’inicies, no el podràs xapar. Tancar un espai com aquest és tant com reconèixer la teva ineptitud a l’hora de resultar atractiu, interessant o sincer amb l’entorn.
Avantatges:
-Google els estima. Des d’un punt de vista tècnic es tracte d’un sistema de “content management”. Si el blog és viu, les entrades i comentaris creixen i creixen i creixen... i per tant la seva presència i prestigi digital, augmenta de manera exponencial.
- El blog és igual a que l’empresa es tregui la corbata i demani una cervesa per xerrar distessament amb el seu client. Aixó crea una confiança quasi impossible per altres mitjans.
- En moments de gestió de crisis o canvis organitzatius (aixó us sona, oi?), es converteix en el referent bàsic i en l’element cabdal de confiança vers l’empresa, tant del client intern com extern, i aniquila una part importantíssima de la rumorologia.
- Ens fa transparents i creïbles. Una empresa que manté un blog de relació amb l’entorn sense filtres, és una empresa neta. És una empresa fiable i confiable.
- Dona veu a tots i tothom de manera organitzada i controlada. S’acabat “la veu de l’empresa” que dona que sospitar... Una empresa té moltes veus, molts punts de vista de interès per a l’entorn i moltes converses interessants a iniciar.
El blog és una eina fonamental pels professionals del màrqueting. I una arma poderosa. Senyors directius, a manca d'abundància en professionals en la matèria, seria un detall que no ens facin combatre amb el mercat extern o amb el client intern, a cops de puny. Personalment faria un bon ús... i seria en benefici de l'empresa i de tots els professionals que la conformen, de tots. Inclosos els directius, naturalment. 

Paraula de galè.