FACHIN, IMMUNE A L'ICTUS

Un país amb 7M d’habitants que és capaç de recollir en unes hores 8M d’euros per investigació mèdica no ha de tenir por de res, absolutament de res, i tot el que es proposi ho té a les seves mans ja que ha esdevingut el referent internacional de la complicitat nacional.
Cap col·lectivitat, cap societat, cap país en cap dels cinc continents ha aconseguit ni acostar-se a tals índexs d’altruisme, solidaritat i orgull de pertinença a partir d’un programa de TV.
Comparar és perillós però també és inevitable, i hi ha països molt propers que amb 48M d’habitants recullen 2M d’euros amb les mateixes regles de joc, i mentre els ciutadans catalans aporten una mitjana de 1.15€ per persona, els veïns no arriben als 0.04 cèntims.
Es per sentir-nos orgullosos? És clar! Però tots ens hi sentim? No. Els nostres pallassos, no.
Albano Dante-Fachín, un argentí que amb 16 anys va ser acollit amb la resta de la seva família en aquesta terra buscant una vida millor i avui és diputat del nostre Parlament per Podemos, s’ha cagat en LA MARATÓ de TV3 i se n’avergonyeix convidant a no col·laborar ni amb aquesta a ni amb cap altra iniciativa com EL GRAN RECAPTE DEL BANC DELS ALIMENTS per tenir patrocinadors com La Caixa que segons ell enganyen, i adduint que ens prenen el pèl en un rentat de cara que hauria d’estar garantit pel “sistema”...
Fachín, aquest impresentable que vomita populisme barat, ve a donar-nos lliçons de país?
Sento fàstic: Ves per on, la parella de Fachín també està ben amorrada a la mamella del sistema que tant critica ja que, com ell (fixa’t tu!), també és diputada per Podemos al nostre Parlament sent, per a més vergonya, infermera activista en la sanitat pública!
Deixem-ho. Jo sí em sento orgullós de la resposta del meu poble, i molt, i celebro que els molts malalts i familiars que pateixen malalties cerebrals estiguin avui d' enhorabona.
Desgraciat... Malauradament i en aquesta ocasió no podrem fer res per tu com quan et vam acollir, els tractaments en les malalties cerebrals tenen una premissa bàsica: Tenir cervell...
Lluís Carrasco

L'EXORCISME DE SORAYA

Amics, continua la partida.
Sor Aya arriba disfressada de “Doña Inés” i instal·la un trist despatx en una delegació de govern que ni sap on és, i es pensa que entabanarà part de la ciutadania com va fer en unes eleccions la nostra bonica cap de l’oposició.
Sor Aya, lluny de ser sacra o santa és una gran comedianta, però és llesta, i porta amb ella la clara estratègia de crear un estat d’opinió favorable i diví vestideta de religiosa i repartint molletes de pa que demonitzin la infidel creuada catalana cap a la llibertat.
La jugada és bona, però hi ha un problema: Els catalans no som imbècils, i m’atreviria a dir que els europeus amb interessos econòmics a Catalunya, menys.
Sor Aya no ve a destruir, ha vist que aquesta tàctica falla ja que els dubtosos que se senten agredits s’estan sumant al procés, i veient això, ha decidit construir, però construir fracàs, el fracàs d’un diàleg que mai exercirà.
Sor Aya no ve amb triomfalismes, vol donar la imatge que arriba amb humilitat negociadora, quan en realitat, després de res oferir, mostrarà tot el victimisme de qui tot ho ha provat i res ha aconseguit.
Sor aya no ve amb la bíblia entre els dits pregant salvar la pàtria sent atesa pel President deslleial , ho fa citant a dit a totes les forces unionistes amb les que res hi ha per debatre.
I jo em pregunto: “Sor Aya, reina de les altures, si per convèncer els independentistes et reuneixes amb els unionistes, quan vulguis convèncer a l’esquerra alternativa i antisistema, citaràs al Ku-Klux-Klan?
Prou de mentides! Ni vestida de beata, ni caracteritzada de Peppa-Pig caurem en la trampa.
Sor Aya, ho sabem: Només tens despatx a Barcelona amb el propòsit de carregar el mòbil, un mòbil que potser et serveix per llegir com aquest article et despulla, i no precisament dels teus hàbits celestials, que sent com sóc, cast i pur, deixo aquesta noble empresa al gloriós creador!
Lluís Carrasco

OBRIM D'UNA PUTA VEGADA!

Ahir es va presentar la nova campanya demanant l'obertura urgent de portes a refugiats d'extrema necessitat.
Des d'un punt de vista creatiu, cap novetat. Cap ni una. Van desfilant personatges més o menys populars amb un mateix missatge: "Vull que vinguin", amb el punt afegit de incloure algun pobre afectat clamant poder fer-ho.
La novetat? Sense explicitar-ho de forma contundent, té un sól destinatari: Els dirigents polítics, ja que només ells amb la seva acció i reacció poden aconseguir els canvis necessaris en polítiques migratòries que ho facin possible.
I un servidor, humilment des d'aquest espai, es vol afegir en aquesta campanya, i ho vol fer com poques vegades el veureu: Enfadat.
Vull que vinguin!
I que ho facin perquè aquesta terra és tan nostra com d’ells...
I que ho facin perquè els meus besavis un dia van poder trepitjar la meva pàtria actual, una pàtria que ells tenen dret a aprendre a estimar com jo ho vaig fer...
I que ho facin perquè m’avergonyeixo de viure en la opulència quan ells no tenen ni aigua potable pels biberons dels seus nadons...
I que ho facin perquè sento fàstic d’haver-me acostumat al seu dolor com si formés part inevitable de la vida, quan no és així...
I que ho facin perquè hem de compensar amb humanitat la indecència dels que, manant, ens roben amb una ma mentre neguen un sostre als necessitats a casa nostra, amb l’altra...
I que ho facin perquè fins i tot la lluita per la llibertat, resta en segon terme si existeix el plor d’un sol infant abandonat en el fangar d’una nació estrangera, sense haver sentit mai una carícia a la seva pell...
I que ho facin perquè a Catalunya no és que ho volem, és que ho exigim! I no vull que un cop més el feixisme silenciï la grandesa del crit unànime de la meva terra.
I que ho facin perquè començarem a ser lliures quan comencem a ser dignes...
Diguin el que diguin, facin el que facin...
Que vinguin!

Lluis Carrasco

LES LLÀGRIMES DE LA PANTOJA

No és dia de fer broma.
Es va fer un dels minuts de silenci més indignes realitzats en un Parlament.
Quina poca vergonya...
Els mateixos diputats del PP que fa dos dies s’omplien la boca negant el pa i l’aigua a l’estrafolària senadora, avui, sabent que ja no podrà obrir la seva, se l’omplen d’elogis, afalacs i moixaines orals.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que li havien retirat la salutació per haver estat descoberta de les trampes que tots feien, avui ploren davant la seva sort més afectats que la Pantoja davant la tomba del torero.
Quina poca vergonya...
Els mateixos que avui insulten als “podemites” per no compartir un minut vergonyant, fa dos dies callaven com rates davant el cos calent d’una pobra vella que moria per no poder pagar una llum que ells van negar.
Quina poca vergonya...
Quin condol veritable pot esperar d’un poble que ha patit la faraònica Copa América de vela, el sospitós circuit urbà de F1, els vestits de Francisco Camps, el cas Noos, el cas Imelsa, el cas Gurtel, les escandaloses donacions espontànies al PP valencià, el cas Emarsa que va acabar amb la seva carrera, o dels pares dels milers de nens que avui sortiran de barracons per finançar la indecència dels seus actes o familiars de les víctimes del metro...
Quina poca vergonya...
I es que amb la vida que va portar de turbulents excessos, l’únic homenatge que se li pot retre, és que el bar del Congrés atorgui a un combinat exageradament carregat, el seu nom.
Camarero... Un “Santa Rita”! Oído, barra!
I és que vist tot el que hem vist... Només hi queb una reflexió: Espanya està esdevenint una gegantina barra de bar, i entre uns i altres... “Quina barra!”
Lluis Carrasco

ESPANYA POT SER CELESTIAL

Una Espanya celestial s’acosta.
Ho saben: El govern català farà sí o sí el referèndum, i el vol fer a més, pactat i vinculant.
Al·leluia... El PP, per evitar la desobediència en massa de tot el país, el pactarà, però abans alterarà i prepararà minuciosament la gespa del terreny de joc com feia Mourinho, per assegurar-se un joc lent, poc nét, menys fluït i farcit d’autèntiques trampes tàctiques.
Les coses estan com estan. La societat sembla dividida en parts molt igualades respecte al fet d’esdevenir un país lliure o seguir sota l’aixopluc espanyol.
Els dubtosos seran clau, i Espanya sap que pot explotar a favor uns “comuns” que prefereixen mantenir el seu “Status quo” utilitzant  la misèria de la gent tot i saber que la independència resoldria part d'aquesta misèria, i uns independentistes pragmàtics, no ideològics, pels que la pela és la pela i lo demés els hi és ben igual...
Al·leluia... Si fan una oferta que sigui ben rebuda per "comuns" i pragmàtics que aniquili la unió de l’independentisme, Catalunya seguirà enganxada, sinó Catalunya marxarà...
No ho dubteu! Oferiran un finançament a la basca que ens diferenciï de la resta de l’estat, el reconeixement des de Espanya de la Catalunya Nació tantes vegades implorada, la continuïtat de la immersió educativa actual i la gestió cultural del país... Diví, oi?
I la pregunta serà: Independència o nou model català? Quin dilema per a molts!
Guanyaria Espanya, però la clau no és aquesta. La clau és saber si el PP serà capaç de fer el pas de la generositat per guanyar o si, posseïts per Satanàs, la ira i el menyspreu vers lo català, seran incapaços d’obrir-se a donar, tot i el risc de perdre-ho tot.
(Si complirien o no els termes de l’acord, ja seria tema d’un altre article...)
Em permeteu una reflexió? Tots els esclaus obedients van morir esclaus. Els desobedients van morir igual, fins i tot abans, però van morir lliures, i en tot cas la història els hi atribueix als segons i no als primers, la somniada llibertat del seu poble.
Lluís Carrasco

EL POBLE ESTÀ FART. COMENCEM?

Diumenge ho vaig veure clar. Espanya ens està enredant conscient i estratègicament a la mateixa pantalla i, o superem aquesta pantalla, o ens absorbirà l’energia.
A la concentració de Montjuic, pancartes tipus “NO ESTEU SOLS”, en realitat, mostren que estem tocats de mort si no comencem a conjugar el nostre destí en primera persona del singular.
Som nosaltres, tots i cadascun del nosaltres, els que no estem sols i fem una pinya invencible. 
“Ells”, els nostres representants, tot i mantenir-se absolutament fidels al país son la part feble, i la maquinària de l’estat els aniquilarà un a un sense pietat, per aquest motiu cal assumir de manera compromesa i personal el comandament del nostre futur.
També vaig percebre llum. La gent està farta però ni molt menys cansada. Farta d’un país que ni li interessen les preguntes ni oferirà respostes.
Farts que sigui més ràpid viatjar de Madrid a Sevilla (530 kms) que de Barcelona a Vic (71 kms)
Farts d’un país que protegeix qui llença merda als rius i condemna qui posa plaques fotovoltaiques al sostre de la seva llar.
Farts de que el talent científic, esportiu, artístic o social malvisqui sense ajudes, mentre que el fet de follar amb un torero i escampar el seu semen per les televisions, creï riques i famoses.
Farts d’una gent limitada que no entén que la nostra festa nacional commemora una data trista, no la celebra.
Farts d’una societat on les pizzes arriben abans que les ambulàncies i els parenostres més lluny que els crits de llibertat.
Superem d’una vegada aquesta pantalla o serà massa tard. “Ells” ja som “Nosaltres”, i nosaltres ja no som catalans que es manifesten...
Nosaltres som Catalunya.
Lluís Carrasco

TRUMP: QUI PAGA MANA

Alguns amics m’han preguntat si hi hauria article de la gran notícia...

I, pobre de mi, no veig notícia.

Trump és un impresentable, però amb Hillary, Cruz, Bush, Huckabee, O’Manley... Veieu diferències reals?

La casa blanca ja va tenir un pistoler que com a gran fita per arribar a ser l’home més poderós del planeta, havia intervingut “fent bulto” en alguna escena de westerns de segona categoria, i què va passar? Res

Quanta hipocresia!

En el nostre món ningú mira la tele, aquí tothom llegeix...

Ningú va de putes, però es lluita per veure qui obre el prostíbul més gran d’Europa...

Ningú ha vist mai OT, tots som experts en art i teatre...

Ningú vota Donald Trump, i...  No cal que digui res, oi?

I ara què? Passem d’un president negre que no era molt negre a un de blanc que no és molt blanc (més aviat ataronjat), que omplirà portades i portades sobre la seva immoral existència però que en canvi pintarà ben poca cosa ja que les decisions tan internes com internacionals son en mans d’estaments i influenciadors fàctics molt allunyats de la sala oval.

(Només cal veure què ha pogut fer Obama amb els conflictes racials o la política bèl·lica mundial, que eren les seves prioritats... Res)

Si no teniu diners en borsa (que la cosa canvia) somrieu home, que quan pensaven que el nostre nou govern "fascistoïde" era una vergonya que havíem d’amagar, arriben els ianquis i deixen lo nostre en una anècdota!

Què arriba ja mateix la III guerra mundial? Tenim la Cospedal a Defensa! I en tot cas, feu-me cas: Avui res és massa diferent d’ahir, i Hillary podria haver estat una esposa ideal pel magnat novaiorquès excepte per un detall: A Donald li agraden 30 anys més joves.

Serà la nova doctrina Trump: Qui paga mana. 

O potser ja era així?

@lluiscarrasco

QUE NOMÉS ELS PETONS ENS TAPIN LA BOCA

Quan la mentida fa riure i la realitat... Plorar:

Albert Rivera: “Les multinacionals fugen de les zones políticament inestables. Catalunya comença a ser mal vista”.

-   El monstre americà “Amazon” escull El Prat del Llobregat per obrir el més gran centre de logística del sud d’Europa.

José Manuel Soria: ”El crecimiento de la actividad empresarial en Catalunya está en serio peligro por la deriva independentista”.

-   A Catalunya es creen el 2.015, 18.667 noves empreses i creix un 19’3% respecte l’any anterior. Madrid pateix un descens del 3’2%

Inés Arrimadas: “El procés posa en perill el paper impulsor i tecnològic que Catalunya ha tingut en el passat”

-   El grup japonès NTT Com. de solucions TIC, aposta per Barcelona per instal·lar-se i donar servei des de la capital catalana a tota Europa.

Soraya Saénz de Santamaría: “ Los turistas quieren tranquilidad. Los cansinos debates sobre identidad local solo ocasionan rechazo”.

-   Catalunya amb més 17 milions de turistes, es situa al capdavant del turisme estatal, seguit de Balears, Canàries, Andalusia i Madrid, per aquest ordre.

La realitat? L’indecent Tribunal Constitucional espanyol està a punt d’aprovar la inhabilitació “a dit” de ciutadans escollits pel poble, sense judici, jutge o jurat... 

Enhorabona Espanya! Benvinguda al Club selecte de països on es pot aniquilar un polític electe de forma dictatorial. Visca! Ja som com Cuba, Xina, Síria, Iemen, Angola o el Congo...

Entre tanta merda i tant de llot, només hi ha una esperança, un bocí de vida: Ser nosaltres. 

Compartim-ho, escampem-ho, cridem-ho. S’ha acabat viure atemorit i callar amb el cap cot...

Què collons... Som catalans! Que només els petons ens tapin la boca.

Lluís Carrasco

ARRIMADAS, SIN VERGÜENZA

“Llevo escolta en Catalunya... Ya sabéis lo que ocurre allí...”

Inés Arrimadas, aquesta senyora d’un aspecte empolainat més habitual de la cua del Luz de Gas que del nostre insigne Parlament, s’ha tret la careta i ha decidit actuar sense vergonya.

Que l’audiència de televisió a Espanya, de per sí ja justeta i poc cultivada en la pluralitat, senti la cap de l’oposició catalana amb tals bestieses a la boca, és d’una perversió esfereidora.

“Llevo escolta en Catalunya... Ya sabéis lo que ocurre allí...”

No Inés, no tot s’hi val. “Allí”, que és casa teva, viu un debat pacífic tan encès com apassionant, tan dividit com captivador, i fora de les discussions de sobretaula a favor o en contra de la independència amb algun xarrup de “limoncello” pel mig, no hi ha massa més a explicar (més enllà d’algun imbècil que pugui avantposar, entre amics, la intransigència o fins i tot la violència a les idees i el respecte)

“Llevo escolta en Catalunya... Ya sabéis lo que ocurre allí...”

I jo et pregunto: “Qué ocurre allí, Inés???” No ho saps? Jo t’ho explico:

“Ocurre” que tenim imputat un President per haver escoltat als seus ciutadans, i tu n’ets un...

“Ocurre” que paguem un 465% més en autopistes i per tant en transport que “allà”...

“Ocurre” que a la nostra xarxa de rodalies arriba la ferralla espanyola i acumulem més de 325 incidències en el que portem d’any...

“Ocurre” que si busques a GOOGLE “leyes catalanas de beneficio social tumbadas por TC”, corres el risc de fondre el teu router i fins i tot el servidor de Movistar de tot el País...

“Ocurre” que Catalunya va acollir 850.000 famílies de la teva terra, escopides per la pobresa ferotge del franquisme que tant us costa condemnar, i que avui son felices i han llaurat un futur i els considerem d’aquí...

“Llevo escolta en Catalunya... Ya sabéis lo que ocurre allí...”

Mira Inés, jo no sé “lo que ocurre allí...” però sé el que volem que “ocurra”, i és que infàmies com les teves no tinguin cabuda en un país basat en el respecte i la llibertat.

@lluiscarrasco

FEM LES MALETES... JA ESTAN AQUÍ!

No ens enganyem, avui el “Marxem ja” pren sentit inclús en no independentistes convençuts.

És tal, d’una banda, l’ambivalència esquizofrènica del PSC desorientant tothom d’aquí i d’allà, i d’altra la del socialisme espanyol conduit des del sud i fotent cops de volant direcció a l’abisme, que la bogeria política està més que ben servida.

Mentre Iceta aconsegueix no complaure ningú, ni aquí ni allà en un exercici constant de no mullar-se en qüestions nacionals, el PSOE no es queda curt, i, per un tacticisme polític més que discutible ha decidit parar el llit a la dreta més conservadora amb llençols de seda i matalàs no sé si viscoelàstic, però sí viscós, molt viscós, i amb les cames obertes...

El nostre PSC sorprèn! És capaç de DESOBEIR, exercir el DRET A DECIDIR, ser fidel a una CONSCIÈNCIA NACIONAL i INDEPENDITZAR-SE del PSOE en clau interna, però ho demonitza en clau social, col·lectiva i nacional? Ai, Miquel, Miquel...

I en contraposició en canvi, fa el que ha de fer quan analitzem la situació d’aquesta setmana: Que el PSOE vulgui trencar les relacions amb el PSC perque el socialistes catalans volen votar NO a Rajoy, és de “punxar-se i no treure gota”!

Per deformació professional, avui és tristament protagonista i em ve a la ment un dels eslògans més brillants del màrqueting polític contemporani que van emprar el socialistes per convidar als ciutadans a anar a votar per que no tornés el PP. “Si tu no hi vas, ells tornen...”

Vist com estan anant les coses, el comitè colpista, vull dir... socialista, potser hauria de variar-lo i publicar: “Tant si vas com si no hi vas, nosaltres te’ls portem!”

“Marxem ja”?

@lluiscarrasco

OBEDIÈNCIA SÍ, PERÒ A QUI?

Querelles, querelles, querelles... Sempre he defensat el respecte a Espanya i als espanyols ja que sempre he pensat que la tolerància amb una realitat social o política diferent no és patrimoni de les banderes sinó de la cultura i el grau de formació de cada ciutadà: Mentre la gent culta sòl mantenir curiositat i respecte inclús per allò que pot no compartir o entendre, els babaus es limiten a menysprear ja que en realitat odien el que no coneixen i s’odien a ells mateixos per llurs penoses limitacions.

Querella contra Mas, contra Rigau, contra Ortega, contra Vidal... Qui seran els pròxims? Els consellers? Jo mateix? Els meus fills?

País de cecs...

Avui toca la Forcadell. No us adoneu que ja podeu sentenciar, no una, sinó mil presidentes del Parlament de Catalunya, que darrera esperarà el 1.001 per posar-se al servei del seu poble?

No veieu que som país de castellers i podeu inhabilitar, suspendre i bombardejar si s’escau els nostres representants o les nostres institucions, que darrera aixecarem una torra més alta?

Penseu realment que podeu impedir l’esperança? Potser vetar la confiança? Condemnar l’optimisme? Inhabilitareu l’orgull?

Restringireu el nostre amor, la nostra passió? Processareu l’entusiasme?

Esteu acabats. Vosaltres sí esteu condemnats... No us condemno jo, qui sóc jo per fer-ho...

Ni tant sols el meu país! Us condemnarà la vostra supèrbia, arrogància, petulància...

Us sentenciarà la vostra incapacitat de dialogar i la vostra vanitat...

Per molt que ataqueu, la nostra resposta sempre serà un somriure. No tenim altra munició.

Lluiteu sols. Tot just comença la partida i ja heu perdut.

La història ensenya a les tropes d’ulls encesos, ensangonats d’odi, que acabaran en desfeta...

Els ulls brillants, il·luminats d’optimisme, en Llibertat.

@lluiscarrasco